Timó, Briançó i Montlleó: tres poblets de la Segarra dalt de turons entre Cervera i la Panadella, al cantó dret, direcció Cervera.


Són tres pobles amb un passat al damunt que es remunta al segle X-XI, quan es van construir els seus castells en terra fronterera conquerida i que calia protegir. Dels tres, només Briançó té les cases ben conservades. De Timó i Montlleó queden dretes les seves esglésies, tot el demés està ensorrat. A Montlleó, però, hi ha una casa habitada.


Montlleó és anomenat per la gent de la zona, Mulió. S’hi arriba des de Briançó i també des de la Rabassa, però no és tan fàcil encertar el camí ja que n’hi han uns quants que pugen i baixen i al no trobar cap indicador, no saps quin has de seguir.

El primer que crida l’atenció quan hi arribes és l’església, una església romànica amb un campanar desproporcionat per la seva grandària, tot i així, el conjunt no desmereix i té molta personalitat. El campanar, una torre amb forma de prisma octogonal, segurament del segle XVII, es veu des de lluny. L’església té actualment dos absis romànics, el central i un de lateral, el tercer deu fer anys que va ser eliminat. I té dues portes, les dues originàries de la primitiva construcció. Una d’elles, la que es troba a la façana de ponent, conserva una porta de fusta amb decoracions de forja típica del romànic del XII-XIII. L’interior està molt transformat, a terra hi ha antigues làpides funeràries dels segles XVII i XVIII. Al segle XV-XVI es va construir la trona i el cor.


L’església està documentada ja als segles XI i XII i apareix amb el nom de “Monteleo”.


Des de ben aviat, hi hagueren deixes per l’església, la que està documentada com a més antiga és la de 1196, quan Ramon d’Òdena fa constar en el seu testament que deixa 50 sous a “Sancte Marie de Monte Leone”. Aquests llegats van ser cada vegada més freqüents i més importants, com els de la família Aimeric, senyors del lloc, ja que la devoció  a la Mare de Déu de Montlleó era cada vegada més gran. L’església es va convertir en un santuari marià i eren freqüents les processons que s’hi feien des de les parròquies veïnes, sobretot per demanar pluja en moments de fortes sequeres. S’hi feien aplecs amb l’assistència dels veïns dels pobles del voltant per Sant Blai i per la Mare de Déu de setembre. Sorprèn, veient com està el poble ara, que el 2 de juny de 1888 en una celebració de la “Unitat Catòlica” haguessin pujat a Montlleó 1500 pelegrins.


A Montlleó hi havia hagut un castell, com en tots aquests poblets de la zona. Es trobava a la part més alta del poble, i apareix documentat a començaments del segle XII. Els senyors d’Òdena van senyorejar durant un temps el terme, també Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. A mitjans del segle XIII, el bisbe de Vic va traspassar a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó i Pomar. Al segle XIV, el terme de Montlleó pertanyia al ciutadà de Barcelona, Guillem Carboners i a començament del XV a Bernat Carboners. A finals d’aquest segle els senyors van ser els Aimeric. I a finals del XVII els Erill.


De l’antic castell no en queda avui dia cap resta.

El Josep Prat viu amb la seva família a Pomar, un poblet a prop de St. Antolí. El Josep pot veure cada dia des de Pomar el seu antic poble de Montlleó davant seu, al fons, dalt del turó. A Montlleó vivia a cal Melgosa, on hi va néixer al 1927.


L’avi de cal Melgosa, Josep Melgosa Pont, i l’àvia, que era d’Estaràs, no tenien fills, i van afillar a Joan Prat Oller que era de cal Prats, una masia de Pomar. Els de cal Prats ja tenien altres fills i potser els va anar bé tenir una boca menys per alimentar. Les dues famílies eren parents, ja que les dues padrines, que eren de cal Oller d’Estaràs, eren germanes. Així, el pare del Josep, Joan Prat Oller, de petitet, va passar a viure a Montlleó a casa dels Melgosa, que el van tenir sempre com al seu propi fill. El Joan es va casar amb la Dolores Pomés Sangés de les Oluges i van tenir quatre fills, el Josep és un d’ells.


El Josep recorda les cases que hi havia a Montlleó quan hi vivia, ells van ser els últims a marxar, a les darreries dels cinquanta, començaments 60.  

De cases n’hi havia nou:


Cal Joanet: és la que estava davant de la porta que dóna a ponent de l’església, ara està ensorrada. Els d’aquesta casa van marxar cap a l’Argentina ja abans de la guerra civil, i va venir a viure-hi el Ramon Llop Torrents, al Josep li sembla recordar que venia de l’Aranyó.


Cal Graells: hi vivia en Ramon Graells Padrós amb la seva família.


Cal Pont: és la última casa del poble direcció Briançó, és un gran casalot que encara està dret, tot i que per dins està ja molt ensorrat. Hi vivia en Joan Pont.


Cal Riera: junt amb cal Pont, formava part d’aquest gran casalot que encara conserva les seves altes parets. Com que era una casa tan gran hi vivien dues famílies.


Cal Moliner: Hi vivia en Josep Antoni Graells, la casa es diu així perquè en algun moment o altre els seus avantpassats s’havien encarregat d’un molí.


Cal Melgosa: la casa on vivia el Josep amb la seva família, els avis, els pares i els quatre fills, tres nois i una noia. Ningú en diu Melgosa, sinó  Mogosa, però en Josep reivindica el nom tal com és i no diu mai Mogosa.


Cal Panar: hi vivia l’Àngel Pont.


Cal Mastret: hi vivia el Josep Pereta que estava casat amb l’Antònia Turull de cal Jaumet de la Rabassa, i tenien dos fills, el Josep i la Mònica. És la única casa que no està ensorrada perquè hi viuen.


La rectoria: hi vivia el rector amb dues majordomes. Era darrera de cal Pont, al costat del caminet que va fins dalt de tot del turó, al seu darrera hi havia un hort i un pati gran. De la rectoria en deien l’Abadia. I explica el Josep que d’allà en sortia un túnel que baixava fins baix al poble, ell hi havia passat de jovenet, però només un tros perquè ja n’hi havia algun d’ensorrat i resultava molt perillós.


L’escola:

Els Josep i tots els nens de Montlleó anaven a l’escola a St. Antolí, tardaven tres quarts en arribar-hi i una hora per pujar, se’n duien el dinar en una senalleta i s’estaven a casa d’algun parent. Eren una colleta: els de cal Melgosa eren quatre, tres de cal Joanet, tres de cal Graells, dos de cal Pont, tres o quatre de cal Moliner i dos de cal Mastret.


Condicions de vida:

Els de cal Melgosa i els de cal Mestret tenien llum gràcies a tenir dos molins. El de cal Melgosa estava al capdamunt del poble, dalt de tot del turó, on ara hi ha una fita. La resta del poble no tenien llum. L’electra no va arribar fins el 1992, quan al poble ja feia molts anys que no hi quedava cap veí. Tampoc hi havia aigua corrent, com ja hem vist, havien d’anar a la font i fer servir l’aigua de les cisternes. I moltes vegades el poble quedava incomunicat, ja que els camins eren molt dolents i estrets, i quan plovia es tornaven impracticables.


No és estrany que els veïns anessin marxant tots: sense llum, sense aigua corrent i amb camins desastrosos. Als anys 60 ja no en quedava ningú.


Les pors:

El Josep recorda que hi havia una costa molt dreta, de Briançó cap dalt, passant pel dret. I encara ara recorda la por que els feia quan eren petits. L’anomenaven la costa del Dimoni, i els deien que allà hi sortia una bruixa i algú fins i tot els explicava que l’havia sentit més d’una vegada dient paraulotes.


També els feien por quan eren molt petits dient-los que vindria el baró Aimeric. La família Aimeric eren els senyors d’aquests poblets pròxims a Montlleó. Al segle XVI, el baró Jordi Joan Aimeric va fer construir una capella a Hostalets sota l’advocació de Sant Jordi. Últimament, els d’Hostalets han fet un drac que porta el nom d’Aimeric. És curiós, però, que a Montlleó quedés el baró Aimeric en l’imaginari col·lectiu com a personatge al qual es recorria quan es volia fer por a la canalla, ja que aquest Aimeric, segons consta en els documents, va afavorir en diverses ocasions l’església amb donacions. Així al 1539, el baró va regalar a Nostra Sra. de Montlleó “un bell rast de corall”, que bé podia ser un collar o un rosari, ja que un rast volia dir elements enfilats al llarg d’un fil. I en un inventari de l’església del 1552, hi consta vàries corones de la Mare de Déu i del nen Jesús, sis mantells per la Verge i un pel nen Jesús, i una testa d’argent que donà Aldonça d’Aimeric. Potser el baró era molt generós amb la Mare de Déu, però no tant amb els veïns de Montlleó.


Al mercat anaven a St. Guim i algunes vegades a Cervera. Compraven bacallà, arengades i congre, i venien ous, algun conill o alguna gallina. Prenien el ruquet per anar al mercat.


Tenien gallines, conills i porcs que mataven pel consum de la casa, ells, a casa, en mataven dos.


Els de cal Joanet tenien ramats, els guardaven a la part baixa de la casa. També guardaven el ramat a Montlleó els de cal Riera de la Rabassa.


Cada casa del poble tenia un tros de terra que en deien la Vinya. A les cases hi havien cups, ells  feien vi pel gasto de casa, a vegades n’havien arribat a vendre portant-lo en bots, a St. Guim, alguna vegada també a Cervera, però poc. Els veïns de Montlleó no tenien molta terra.


Al poble no hi havia aigua corrent. A les cases hi havia cisternes i aljubs, l’aigua de la cisterna era per beure i cuinar i només es recollia a l’hivern després de que les teulades quedessin ben netes. Als aljubs hi recollien la pluja de tot l’any.


A la  sortida del poble, direcció la Rabassa, hi ha la bassa, allà hi rentaven les dones. I a uns 400 metres, hi havia una font petita que no rajava gaire.


I a un quart d’hora de camí, baix al torrent, hi havia la font de la Mare de Déu, on sempre hi rajava molta aigua. Li deien així perquè la tradició deia que era allà a prop, en una cova, on hi van trobar la mare de Déu. Allà hi havia alguns horts, també n’hi havia a tocar del poble. Quan feien processons en temps de sequera per demanar pluja, s’anava des de l’església del poble fins a la font de la Mare de Déu.


Hi havia també la bassa dolç, en un tros, a la part alta del poble, i la bassa del Panar. A les dues basses s’hi podia beure, i estava prohibit que hi anessin els animals. La bassa dolç era dels de cal Moliner, hi anaven a buscar aigua amb càntirs, tenia gust d’argila, i era aigua de la pluja que primer passava per un clot on es filtrava i després anava a la bassa.


El pa anaven a buscar-lo a St. Antolí. Al 1947 hi va haver una nevada molt forta de més d’un metre, i recorda el Josep que anaven a buscar el pa ben d’hora al matí perquè així la neu estava glaçada, si es desfeia ja no podien caminar perquè s’enfonsaven. Abans de la guerra, i també en els tres anys de guerra, el pa es feia al forn que hi havia del comú, després ja no.


Els anys de la guerra:

En temps de la guerra civil, els homes del poble  van anar tots al front, el pare del Josep no, perquè era massa gran i ell i els seus germans eren petits. Al poble van cremar la Mare de Déu de fusta, segurament una talla romànica, juntament amb un munt de llibres que havien tret d’un armari molt gran que hi havia dalt al cor de l’església. El Josep recorda que hi havia una muntanya molt alta plena de llibres i que tots es veien molt antics. 


També recorda quan van tirar a terra les campanes des de dalt de campanar. Eren dues campanes molt grosses, una d’elles tenia més de 400 anys. Quan van caure al terra diuen que el soroll que van fer es va sentir des dels poblets de Pomar i Sant Antolí i fins i tot es diu que des de Cervera.


Quan al 1936 els del comitè de Cervera van anar al mas Claret i van matar a tots els seminaristes i claretians que hi havia al mas, des de Montlleó van sentir els trets, i tots van saber que els havien matat, tot i que no s’ho podien creure.


A casa del Josep i a cal Mestret van acollir durant la guerra a un capellà, s’hi estava uns quinze dies, després marxava a altres cases d’altres pobles, i tornava a venir. Quan hi era, van arribar a celebrar algunes misses a cal Melgosa, amb el perill que això comportava en aquells anys. Un veí del poble dels més esquerrans, un dia li van dir al padrí que aquest que a vegades estava a casa d’ells i que els ajudava a les feines del camp, tenia aspecte de capellà, però el padrí li va dir, no home no! què dius ara! I tot va quedar aquí. Al acabar la guerra volien tancar aquest veí a la presó, però el padrí els va dir: què en traureu de tancar-lo a la presó, que no veieu que no té res, deixeu-lo home!. I no va anar a la presó.


Remeis casolans:

A les cases de Montlleó hi havia pells de serps blanques penjades a les golfes. Les serps blanques servien per moltes coses, els hi treien la pell que deixaven assecar, i el greix el posaven en pots, i la resta de la serp la feien bullir. L’aigua que en treien la bevien, encara que el Josep no recorda molt bé quina malaltia tenien quan els hi feien beure. El greix el posaven al coll o al pit tapat amb un mocador, era pel mal de coll o quan es tenia el pit tapat.


La flor blanca dels saücs la cremaven i respiraven aquell fum que desinfectava. També en feien infusions.


Com hem vist, a Montlleó hi havia nou cases, però n’hi havia hagut més en altres temps. Se sap que al 1380, hi havia 15 focs, que són 15 cases, uns 72 veïns, i al 1782 consten 30 cases, encara que sembla que entre aquestes casrs hi hauria les de Briançó i Pomar. Potser sí, però, que n’hi van haver 30, ja que al segle XVIII hi va haver un augment demogràfic molt important a tot el país.


Hi ha actualment una casa habitada a Montlleó, és cal Mastret, la trobes a l’entrada del poble, venint de la Rabassa, una casa habitada amb algun altre edifici a prop que no està ensorrat com ho està la resta del poble. El nouvingut és un veí de Cervera, que ja fa uns quatre anys que hi viu.


El destí de Montlleó, el seu lamentable abandonament, les seves ruïnes, és el de molts poblets de per aquesta zona; quan marxa la gent, les cases s’ensorren ben aviat. Una llàstima, perquè la zona és maca, amb trossos conreats, separats pels marges i per petits boscos, i amb ametllers florits que en aquesta primavera estan com mai, totalment desbordats de flors, i amb una vista impressionant, es pot veure Pomar, Sant Antolí, Hostalets, més a la dreta Rubinat, més enllà Granyena i al fons Cervera.

Com hem vist, a Montlleó hi havia nou cases, però n’hi havia hagut més en altres temps. Se sap que al 1380, hi havia 15 focs, que són 15 cases, uns 72 veïns, i al 1782 consten 30 cases, encara que sembla que entre aquestes casrs hi hauria les de Briançó i Pomar. Potser sí, però, que n’hi van haver 30, ja que al segle XVIII hi va haver un augment demogràfic molt important a tot el país.


Hi ha actualment una casa habitada a Montlleó, és cal Mastret, la trobes a l’entrada del poble, venint de la Rabassa, una casa habitada amb algun altre edifici a prop que no està ensorrat com ho està la resta del poble. El nouvingut és un veí de Cervera, que ja fa uns quatre anys que hi viu.

Camí de La Rabassa,

un marge espectacular

Arquitectura rural: un femer

Una espitllera, testimoni de temps passat

Festa a Montlleó any 19767/77

El besavi  de cal Melgosa a Montlleó. Segona meitat segle XIX