Quan no teníem nevera

MARIA AUBIA ASBERT

HISTÒRIES LOCALS

Quan no teníem nevera ni congelador menjàvem molta pesca salada: bacallà, arengades, congre, tonyina i els seus ganyils, i sardines amb oli de llauna. De peix fresc quasi només compràvem sardines, barats i pops. El lluç no era quasi mai gaire fresc, a les fosques acostumava a fer llumetes, senyal de poc fresc.

Pels vols de Nadal, els pagesos mataven el porc a l’escorxador. Amb dos paners grans ens el deixaven a trossos a la taula de casa. La mocada (els budells), els havíem d’anar a buscar ja nets a casa d’una dona que es dedicava a netejar-ne. Els cosíem de la part de baix per a posar-los a la màquina de fer botifarres, que la llogàvem per aquell dia a cal ferrer. Petits i grans tots a treballar i menjar. Aquell dia n’hi havia per a tothom.

Aquesta màquina de fer botifarres, subjectada en un banquet de quatre potes, tenia una maneta que es feia voltar mentre s’anava omplint de la carn que uns ganivets ben esmolats l’havien fet a trossos, per sortir ja trinxada per l’altre extrem on la recollia un gibrell. Llavors era el moment de salpebrar-la. Quan ja havia trinxat la carn, s’obria la màquina per la meitat per treure els tallants i posar-hi com un bisenfí que empenyia la carn cap a un embut. A la punta de l’embut s’hi posava el budell ben atapeït. A mesura que el bisenfí feia córrer la carn, el budell s’anava omplint i ja sortien les botifarres.

Foto: Matança del porc any 1924. crossdelroser.wordpress.com

A la gran caldera que teníem al foc, s'hi tirava la freixura, la sang, un bocí de fetge per a les botifarres negres. Amb la carn més grassa es feien les botifarres blanques no gaire plenes perquè no es rebentessin. El més delicat era la bufeta i el bisbot, ja que hi cabia molta carn i era llàstima si es rebentaven. Si això passava, quan encara era calent posàvem un tros de budell al forat perquè es conservés tapat.

Les botifarres abans de posar-les a la caldera, amb una agulla fina a la punta d'un bastó les punxàvem. Quan les trèiem de la caldera les posàvem en un garbell amb un manat d'espígol perquè escorreguessin l'aigua. Després les portàvem al rebost on havíem posat una barra amb claus on penjar-les perquè s'assequessin.

La carn més magra era per a les llonganisses. En aquest cas compràvem els budells a la tenda perquè eren més prims i més rectes. Un cop fetes, també les penjàvem per a assecar-les. Els peus, els ossos, i la careta, els salàvem i assecàvem a trossos per a tirar-los a l'olla per fer escudella.

Foto: Màquines per picar la carn i per fer els embotits. www.google.es

Salàvem la cansalada i la penjàvem. Els pernils, ben salats i empebrats, els teníem uns dies amb una pedra molt grossa a sobre, perquè quedessin premsats i secs. Després els penjàvem en un lloc fresc i ventilat.

Al cap d'uns dies de la matança fèiem les tupines. Fregíem el llomello, les costelles, la carn magra, i ho posaven dins de les olles de terrissa (les tupines) amb la meitat d'oli i la meitat de sagí (la mantellina de greix que hi ha prop del fetge). La llar cobria els talls i tapàvem les olles amb un paper i les guardàvem per menjar-ho durant el temps de segar i batre, a l'estiu.

Els conills i les gallines els menjàvem frescos, els teníem al corral. Igual que els ous. Si ens en sobraven, els veníem a algú que no en tingués. El be i la vedella ho compràvem a la carnisseria el mateix dia que ens el menjàvem.

La verdura la teníem de l'hort i menjàvem la que hi havia segons la temporada. Les patates, els cigrons i les mongetes, les cebes i els alls eren els altres productes que teníem al rebost i que havien de durar tot l'any. Fins a la següent collita.

La fruita dolça la menjàvem segons la temporada. Taronges i mandarines, només els mesos que tenen una "r" en el seu nom. Sinó, no eren bones. A l'estiu el que donaven els arbres o l'hort: cireres, pomes, préssecs, melons i síndries. A la tardor: mores, caquis, figues, raïm i codonys. A l'hivern, nous i ametlles.

Fotos: www.google.es

Per poder guardar la fruita dolça, fèiem conserves amb sucre: codonyat, i préssec, peres i cireres en almívar. Les figues seques i les panses de raïm ens arribaven ja fetes, dels llocs on en devien tenir més producció.

Sal, oli, pebre i sucre, elements imprescindibles per a conservar el menjar que no podíem consumir fresc i que guardàvem pels temps que no se’n produïa.

El menjar que sobrava, a la nit el posàvem a l’ampit de la finestra. Una mica destapat perquè “respirés”.

Mai havíem pensat que ens pogués fer falta nevera ni congelador.