Començaments de febrer, el cel està tapat i fa fred, el termòmetre marca 3º a quarts de dotze del migdia. Arribem a Forès, a baix, la bassa i unes quantes cases, dalt, la part vella del poble tot arreglat i amb el mirador que et mostra el teu davant un paisatge de camps i boscos que s’extén fins casi l’infinit, i amb un restaurant que encara no fa un any que hi és, regit per l’Alberto, un asturià amb molta personalitat i la Núria que s’ho passa be preparant plats de tota la vida. El local és acollidor i ells també, i quan fa fred, a més de la calefacció, trobes la llar de foc encesa amb grans troncs que cremen. Però Forès ja queda enrere al agafar la carretera que porta a Passanant i que passa pel costat de la casa del poeta premiat tantes vegades, una casa envoltada d’arbres alts i espessos que protegeixen la intimitat dels de dins. I aviat es troba el camí que porta el petit llogaret de la Sala de Comalats, un camí estret que baixa per després pujar fins a l’alçada de la gran torre medieval.

La Sala de Comalats és un lloc sorprenent, un poble molt petit amb un origen que es remunta al segle XII i que ha conservat la seva estructura medieval de caire defensiu pràcticament intacte fins els nostres dies. I et sorprèn que al mig de tanta modernitat, de tantes construccions noves, de tanta invasió de gent buscant segones residències, s’hagi conservat aquest poblet tan intacte. No és un cas únic per aquesta zona, hi ha altres exponents que han conservat l’estructura medieval primigènia fins als nostres dies, com el Mas del Bondia, i sobretot l’increïble poble-fortalesa de Montfalcó Murallat.

Veient La Sala tal com és ara, un nucli super-petit, sembla que no pogui ser que a començaments del segle XX hi visquessin dotze famílies. Als anys 60 ja va quedar del tot despoblat. I actualment hi ha una casa rural que és també  restaurant, els amos hi viuen i fan menjar els caps de setmana, el menjar és bo, el tracte també i el lloc acollidor.

El poble està dominat per una imponent torre quadrada de disset metres d’alçada, del segle XI-XII, que es conserva, malgrat els anys transcorreguts, en bon estat. Al seu costat es veuen algunes dependències de l’antic castell ensorrades, com una sala que encara conserva dos magnífiques arcades gòtiques. I a recer de l’antic castell, es va anar desenvolupant el petit poble. Dues cases destaquen, són les més pròximes a la torre, una és la casa  del Castell, l’altre la del Cavaller, les dues dels segles XV-XVI. La primera està habitada segurament els caps de setmana o a l’estiu, l’altre te una gran portalada amb dovelles i sembla abandonada, encara que han arreglat el sostre perquè no s’ensorri i dins te unes arcades gòtiques molt grans. Tant una com l’altre tenen al seu davant uns espais en forma de petites places. La del Cavaller, més enllà d’aquest espai hi té l’església, un edifici refet al segle XIX. D’aquesta segona placeta hi surt l’únic carrer del poble amb tres cases al cantó dret i una al cantó esquerra. El carrer fa baixada i arriba a l’únic portal del poble. Un cop travessat, a la dreta i ha una casa enrunada amb un arbre que ha crescut al mig, i més enllà hi ha la nova casa rural i restaurant, per contra el cantó esquerra del portal hi ha unes cinc o sis cases al costat una de l’altre. Són les cases que quedaven fora del recinte clos. Enfront de la última casa hi ha una font amb uns abeuradors i més avall dos safareigs que es conserven en bon estat. I ja està, ja s’ha acabat el poble.

Passejant per davant de les cases de fora el clos, entres pel petit portal, segueixes l’estret carrer cap a munt fins arribar a les dues cases importants, passes per davant de l’església i arribes fins a la torre. Tot és silenci, el temps s’ha aturat, heures que creixen per les parets humides, l’anella de ferro al costat del gran portal adovellat que fermava l’animal, arbres que creixen enmig de les runes, esquerdes que mostren el pas dels anys i el deteriorament progressiu un cop els veïns han marxat fugint d’unes vides probablement massa dures, quan les comoditats havien arribat ja casi a tot arreu menys en aquests petits poblets que quedaven tancats i aïllats. I durant anys el poble de La Sala ha quedat del tot abandonat, malgrat la majestuosa torre medieval i el vell castell que s’ha deixat ensorrar sense que ningú hagi fet res, malgrat el portal i el seu estret i únic carrer, malgrat les dues cases senyorials d’època també medieval, malgrat que al llarg dels segles el conjunt ha perdurat i no s’ha modificat, malgrat ser un dels poblets més interessants de la zona ...

El restaurant i la casa rural ha fet que hi vingui gent i sigui més conegut, i es comencen a fer alguns arranjaments, com el camí d’entrada al poble que també  puja fins la torre. Potser el conjunt cobrarà la dignitat que el pas del temps i els canvis de vida d’aquests últims anys li havien arrabassat. Potser es dongui a conèixer el seu passat, quan al segle XII perteneixia als Cervera, també a Guillem de Guardiolada i a Arnau de Comalats, passant al segle XIII a l’ordre dels Hospitalers, també a la família Gener de Montblanc i més tard al barceloní Jaume Galliners, i al segle XIV al monestir de Santes Creus que el va tenir fins a la desamortització a mitjans del segle XIX. Un passat ple d’història lligada al castell i a la seva torre, una de les més imponents de la contrada. Un passat que ha quedat atrapat entre aquestes pedres que resten ara mudes davant dels nou vinguts que es passegen captivats per l’entorn, però ignorants de la vida passada.

Curiós que puguis trobar encara avui dia un lloc tan autènticament medieval com aquest poblet de la Sala de Comalats.

montserumbau@gmail.com