El pi de la Fou i alguns reures centenaris a Sant Magí
dimarts 13 de de març de 2012
A St. Magí hi han encara avui dia alguns reures centenaris que impressionen quan te’ls trobes al davant. Troncs immensos, amb formes recargolades i l’escorça clivellada que ens mostra com el pas dels anys els ha anat marcant i modelant. Es troben al costat del camí de les fonts i pels voltants. N’hi havien hagut molts més, però uns els van tallar i els altres han mort de vells. Els deurien plantar els frares que vivien al santuari i que hi van ser fins a mitjan segle XIX. Diuen que aquests reures no son del país, però el cert és que per aquests indrets n’hi han molts de reures, i que amb els anys, ara que sembla que ja ningú els talla, potser esdevindran tan impressionants com els que encara podem admirar avui dia.
I juntament amb aquests reures, hi ha un altre arbre que és també excepcional. Es tracta del pi de la Fou, que li ve el nom del barranc de la Fou que es ben a prop. És un pi altíssim, el seu tronc, recte i esvelt, es perd cel amunt buscant la llum, mirant cap dalt costa d’arribar a veure on acaben les seves branques i el seu fullatge. Perquè aquestes no s’estenen al llarg del tronc sinó que no apareixen fins al cap d'amunt. Al seu voltant n’hi han d’altres de pins, també molt alts, però cap com aquest. S’hi arriba per un caminet que s’agafa en el segon trencall de l’esquerra del camí que va a Viladeperdius, que al seu torn s’agafa passada la font i agafant el trencall de la dreta. És un caminet envoltat de vegetació típica de la zona, amb abundància de boix, i tot i la sequedat del moment -fa mesos que no plou- sembla una zona humida ja que les pedres estan cobertes de molsa i líquens. Entremig de la vegetació es veu a l’esquerra la serra rocosa on hi ha les coves, en algun moment també apareix el santuari, i a la dreta la muntanya, i sembla que et trobis com en un gorg que es va estrenyent a mesura que vas avançant. I de cop, al costat mateix del camí, a la dreta, apareix l’impressionant pi.
Un pi centenari, com els reures, exemplars excepcionals dins la serra de la Brufaganya, indret recòndit, agrest i solitari, malgrat que ara en cotxe s'hi arriba en un moment i que el dia de St. Magí s’ompli de gent vinguda de diversos llocs del país. Als pagesos de la Brufaganya que venien al mercat de Sta. Coloma els dilluns, els deien els de la Teia o de la Fumanya, noms despectius per senyalar aquella gent que venien dels boscos espessos i recòndits dels voltants de St. Magí. Ara aquelles masies es troben ja abandonades i la gent ha marxat a llocs més còmodes per viure on hi han trobat els serveis que no tenien quan vivien en aquells aïllats paratges.
El pi de la Fou
El pi de la Fou a començaments del segle XX
