A Montargull hi ha tres masies entre el poble i la carretera de Talavera. La masia dels Capellans n'és una, i és la més ensorrada. El Josep Oranias Poblet, l’avi dels Oranias, que estava casat amb la Francesca Llobet de l’Ametlla, i que tenia ramats, la va comprar juntament amb les terres al Cisquet de la Masia entre finals del segle XIX i començaments del XX. Aquest Cisquet la deuria comprar en temps de la desamortització, a la segona meitat del segle XIX, quan les propietats religioses van pasar a l’Estat i aquest s’ho va anar venent. Els de ca l’Oranias no hi van viure mai, vivien dalt al poble. Quan van baixar a viure a Sta. Coloma, a mitjans dels anys 30, a l’estiu, durant la sega i el batre, s’estaven a la masia per no haver de baixar i pujar de Sta. Coloma.

La masia dels capellans té al cantó dret una part que és molt més antiga que la resta i que sembla una casa forta. I al cantó esquerra destaquen uns grans contraforts que la desfiguren i li donen un caire de casalot matusser. La façana, però, amb el portal d’entrada, conserva l’harmonia de la típica masia. Una volta de la masia esta exposada des de fa uns anys a la plaça de la Llibertat a Sta. Coloma.

Relativament a prop de la masia, hi havia un pou molt fondo, tant, que quan hi tiraven alguna cosa no se sentia mai el soroll d’haver tocat el fons. Diuen que aquest pou el va fer un dels capellans que havia viscut a la masia. Havia de ser abans del 1835, quan les ordres religioses encara tenien els seus bens. El que volia fer aquest capellà era treure aigua i omplir una bassa que havia de construir al costat. Però com que d’aigua no en trobava, anaven fent el pou cada vegada més i més fondo, fins que al final van desistir. Com que el pou podia ser un perill i a més no tenia aigua, un dia, els Oranias, amb les màquines, el van colgar.

A la masia dels capellans hi havia un celler i un forn de pa. Abans de la fil·loxera, per aquestes terres hi havia hagut vinya. A la vora dels marges havien sobreviscut alguns ceps; i alguns pagesos, com el padrí de ca l’Oranias i el seu fill, el Jaume Oranias Llobet –nascut al 1906-, en treien vi per a consum propi, un vi molt aspre que no valia gran cosa, segons explicava el Jaume als seus fills, el Joan i el Josep Maria. També explicava que aquells anys eren de molta misèria i que ell de petit s’havia de partir una arengada entre dos, acompanyada de pa amb oli, i que ells encara tenien sort perquè de tant en tant podien menjar carn ja que tenien ramat. El pollastre només es menjava per la festa major. El que menjaven més: patata i col, patata i bròquil, patata i mongeta, patata i cigrons ... i molta sopa, com la de farigola, molt corrent a la zona.

El padrí va ser durant un temps el sagristà de Montargull, cada nit, ell i la seva dona resaven una part del rosari. Era home d’església, tot el contrari del seu fill. Aquest, anava als anys 20 a l’escola de Sta. Coloma baixant a peu pel camí que hi va directe. Anys més tard, als anys 40-50, els Garriga anaven a l’escola de Rauric.

El padrí era un home tranquil que mai es posava en embolics ni en disputes. Al poble, sembla ser que tots estaven mig barallats per ruqueries, i quan sortien desavinences més fortes, els veïns l’anaven a buscar per mirar de tranquil·litzar els ànims i posar-hi una mica de pau. Durant anys els veïns l’anomenaren jutge de pau i no en volien d’altre.

El tarannà pacificador i profundament religiós del padrí, queda exemplificat en una anècdota: la família coneixia un captaire que passava un parell de vegades a l’any per Montargull i s’hi quedava una o dues o tres setmanes a casa d’ells. Menjava a taula amb ells i dormia a la pallissa del costat de la casa. Un fet que no deixava de sorprendre als veïns del poble.

En temps de la Guerra Civil, quan ja vivien a Sta. Coloma, els Oranias tenien amagat el fill, el Jaume, que havia desertat de la batalla de l’Ebre, a cal Escloper, juntament amb el fill de la casa i un fill de cal Vermella. El Josep de la Curullada, nebot dels Oranias, que havia estat ferit a la guerra, el tenien amagat a casa. Quan van entrar els franquistes a Sta. Coloma, els padrins, la jove i el nét, el Joan, que era molt petit, havia nascut al 1936, van agafar el carro i van marxar a la masia dels capellans per resguardar-se dels bombardeigs. Però ja abans d’arribar a Rauric, van veure soldats italians morts al costat de la cuneta, i tanquetes que baixaven cap a Sta. Coloma. Aleshores van fer mitja volta i es van resguardar en el cobert que tenien a Sta. Coloma per por de no tenir temps d’arribar fins a casa. El Josep de la Curullada havia d’anar a la masia dels Capellans a la nit, i el padrí va sortir del cobert i es va arribar a casa, amb el perill que això comportava, per avisar-lo que sobretot no sortís.

El Josep Maria Oranias explica una anècdota que denota la relació de confiança i amistat que hi havia entre alguns dels veïns de Montargull. El padrí, durant la guerra, es va vendre la meitat del ramat al Rei de Montargull, per evitar que li fos incautat, estava escarmentat perquè ja li havien pres la mula. Passada la guerra, el padrí de cal Rei va anar a veure el de ca l’Oranias per tornar-li a pagar el mig ramat amb els nous diners dels nacionals, dient-li que li havia pagat amb diners que no valien res, ja que al acabar la guerra els diners que fins aleshores servien, no van valdre. Però el padrí de ca l’Oranias no va voler de cap manera, i li va dir que durant la guerra, quan havia necessitat la mula, el Rei sempre li havia deixat.

Vivències viscudes per gent que ja fa molts anys que no hi són i que ens mostren retalls de vida del passat del petit poblet de Montargull, quan totes les cases estaven habitades.

Montse Rumbau

El Montclar, des de la masia dels Capellans