Les filles de Pau Llorach eren molt conegudes a l’alta societat barcelonina. Eren quatre i totes riquíssimes gràcies als beneficis que comportava la venda de l’aigua de Rubinat. La petita, la Isabel, es passejava per Barcelona en un Rolls Royce descapotable, freqüentava artistes i viatjava molt. En Ramon Casas li va fer un retrat el 1901, i el quadre és al despatx de l’alcalde de Barcelona, o almenys hi era quan Maragall n’era l’alcalde. La petita dels Llorach vivia a la torre anomenada amb el cognom de la familia, que va construir en Puig i Cadafalch el 1903-1904 al carrer Muntaner tocant a Travessera de Gràcia, per encàrrec de la seva mare, quan ja era viuda de Pau Llorach. (la torre modernista va ser enderrocada als anys 30. No va sobreviure ni 30 anys!).

l’agost de 1918, va haver d’estar-se a Barcelona per la greu malaltia de la seva mare, i durant aquest temps, a més de les cròniques sobre la guerra a “la Publicitat”, va fer una entrevista a Isabel Llorach. El mateix Xammar va escriure anys més tard en el seu diari com va anar la trobada:

“La senyoreta Isabel era, sense cap mena de dubte, un personatge fora de sèrie. Lletja com un pecat, però, com diuen els anglesos, “irresistibly attractive”. Vivia en una esplèndida mansió a la part alta de Barcelona i era hereva o cohereva d’una fortuna immensa, acumulada pels seus avantpassats mitjançant l’explotació d’una font inexhaurible d’aigües purgatives .... Isabel Llorach vivia com els espanyols quan van arribar-hi els cartaginesos: “Sola, feliz e independiente”. Era soltera i ho era, naturalment, perquè havia considerat que no valia la pena de casar-se. Segarra i jo fórem rebuts per ella amb una encisadora senzillesa. Em va preguntar a mi, tot rient, quines eren les meves intencions, bones o dolentes. Vaig dir-li que la meva única intenció era conèixer sobre l’elegància i la moda les idees d’una de les senyores més elegants i més ben vestides de Barcelona. Més múrria que una fura, Isabel Llorach coneixent quines eren les tendències de “La Publicitat”, va començar a dir-me que ella era una entusiasta aliadòfila i, més concretament encara, una francòfila incondicional, puix que, per ella França era la pàtria i la llar de l’elegància i de la moda femenines. Una dona elegant que no fos francòfila era, per Isabel Llorach, una mena de monstre. Bon començament! Entre Isabel Llorach, dona de món, persona de gran conversa, i jo, l’intercanvi de nicieses, de compliments i de llocs comuns va durar més d’una hora”. Com podem veure, Isabel Llorach estava considerada com una de les dames que més en sabien de moda i de les que anava més ben vestida.

L’entrevista d’en Xammar, que firmava amb un pseudònim: Douglas Flint, va tenir tant d’èxit que el director de “la Publicitat” li va demanar que continués entrevistant a senyores riques de l’alta societat barcelonina, però en Xammar s’hi va negar. El director li va fer un altre suggeriment: fer la crònica social de la temporada de carreres de cavalls a l’hipòdrom del Prat del Llobregat, freqüentades pel bo i millor de Barcelona. Aquest cop el periodista va haver d’acceptar. Isabel Llorach no faltava mai a cap d’aquestes curses. Van ser unes cròniques iròniques tenyides sempre d’una corrosiva crítica social. En la primera d’aquestes cròniques -a La Publicitat -6 de maig de 1918- va escriure: “Nuestros lectores conocen las ideas sobre elegancia de la señorita Isabel Llorach, la señora Rusiñol de Planas y la marquesa de Villanueva y Geltrú. Una vez más pudimos convencernos ayer de que su belleza no es inferior a su ingenio y de que no hay teoría de la elegancia de la cual no puedan hacer ellas la demostración. […]” En els programes del Liceu dels anys 20, a més de la pogramació musical hi havia publicitat i una petita secció anomenada “Notas de Sociedad”, on es parla de festes, d’anuncis de casaments i poca cosa més. En una d’aquestes notes es parla d’Isabel Llorach: “Próxima recepción: El sábado, día 19, dará una recepción en su bonito hotel de la calle Muntaner, la señorita Isabel Llorach y Dolsa con motivo de ser el día de su fiesta onomástica, y al igual que en años anteriores. Las simpatías con que cuenta en nuestra alta sociedad la señorita de Llorach, se manifestarán en la escogida y numerosa concurrencia que acudirá a felicitarla a su residencia, verdadero compendio de buen gusto”. 

Paco Mercader era un militar amb grau de general que va arribar a ser governador militar, i era també vescomte de Belloch. Va ser ell qui va agafar pedres de l’antic castell de Pontils per portar-les al castell de Biure, i per fer-ho se’n servia dels soldats que tenia a càrrec seu. Les pedres les baixaven amb cordes des de dalt del turó de Pontils on hi havia les restes del castell, fins baix a la carretera de Pontils a Sta. Coloma, que en aquells anys encara no estava feta i hi havia tan sols un camí. Expliquen els veïns de Biure, que la mestressa, la Lluïsa Llorach, quan als estius estaven al castell, anava cada dia a prendre les aigües a Vallfogona amb el taxi de Sta. Coloma de Queralt, el Mero. Diuen que era amable i que visitava els malalts, però que parlava en castellà perquè si no, quan tornava a Barcelona, el seu castellà estava ple de catalanades. Els diumenges, en sortir de missa, els nens de Biure anaven al castell i allà els donaven sempre alguna cosa o altra. Per la Festa Major, els senyors invitaven als veïns del poble a fer el vermut dalt del castell. I aquests, portaven als senyors a caçar perdius. Segons expliquen, abans n’hi havia moltes. Les minyones rentaven la roba en uns safareigs que eren només pels del castell, eren grans i no gaire a prop, el que devia ser tot un enuig per a les criades a l’hora d’anar a rentar. Aquests safareigs no s’han conservat perquè han quedat colgats. Els veïns tenien uns altres safareigs que estan, encara actualment, al costat de la font. En Pablo era el fill dels senyors i també venia a Biure als estius com feien els seus pares. La família va conservar el castell fins al 1965. El seu aspecte actual ve del 1912, moment en què es va rehabilitar totalment, volent-lo convertir en un castell més espectacular i també en casa senyorial.

Acostumava a organitzar festes a casa seva amb concerts i representacions teatrals; en una d’aquestes festes, va convidar a Carlos Gardel. Per tot el que es diu d’ella, sembla clar que Isabel Llorach va jugar un paper important en la dinamització de la vida cultural de la Barcelona de l’època. Eugeni Xammar, periodista -considerat un dels millors periodistes del país- diplomàtic de carrera i traductor poliglota -parlava set llengües i n’escrivia cinc- feia de corresponsal en les seves estades a diferents països. Entre juny de 1017 i

L'aigua que va enriquir la família LLorach

La casa del carrer Muntaner i l'escalinata que donava al jardí.

Isabel Llorach segons R. Casas

Isabel LLorach va servir d’inspiració a en J.Mª de Segarra a l’hora de crear el personatge d’Hortènsia Portell en la seva novel·la “Vida Privada”. Com podem veure, Isabel Llorach va ser tot un personatge de la seva època, però Isabel tenia tres germanes més i en sabem algunes coses gràcies a un descendent de la família, en Francesc Xavier Baladia, que va escriure un llibre titulat “Barcelona, abans que el temps ho esborri”, on parla dels seus avantpassats. Amb les fotos i pel·lícules de la família, i amb el que s’explica en el llibre, n’han fet un documental amb el mateix títol del llibre. El castell del petit poble de Biure, a prop de les Piles, d’on era Pau Llorach, era una de les propietats dels Llorach. La germana gran, la Maria, el va heretar, però sembla que no li va fer gaire gràcia el castell. No el va voler, i, davant de notari, va dir que no volia “enterrar-hi” els seus fills, ni obligar-los a passar les vacances « al mig del no-res ». I va canviar, amb la seva germana Lluïsa, el castell per una llotja al Liceu. Com que la Lluïsa estava casada amb un vescomte, això de tenir un castell ja li anava bé. Els veïns més grans de Biure, sempre parlen de l’amo del castell, Paco Mercader Zufia, com si ell en fos el verdader amo, però la mestressa era la seva muller.

Xammar,el gran periodista i cronista que va entrevistar a Isabel Llorach. 

Molt amic del Pla i d'en Segarra.

Al llarg d'aquest any hi ha programades diverses activitats per donar a conèixer un dels millors periodistes del nostre país i alhora un dels més desconeguts. 

Amb la comercialització d’aquella aigua de Rubinat que va saber explotar en Pau Llorach nascut a les Piles, no només en va poder viure la família durant anys, sinó que es van convertir en una de les famílies més riques i més “xics” de Barcelona. Ara, passejant per aquelles terres on hi havia, i encara hi ha, l’aigua purgant, ja no en pots veure res d’aquella activitat que tants diners va aportar. Un passat oblidat ja fins i tot per la majoria de la gent dels pobles del voltant, quan en el seu moment va ser una explotació tan important que va donar feina als veïns de la zona, i que va enriquir desmesuradament a uns quants. Tan sols queda la torre amb el seu aire modernista, prop d’altres edificacions ja totes enrunades enmig dels camps de cereal, amb els petits boscos de pins, roures i alzines, els marges seculars i els camins rurals que articulen aquest paisatge tan suau que ha perdurat al llarg dels segles i que travessen aquesta zona aïllada, solitària i plena d’encant.

El castell de Biure, Les Piles

1920 Rolls-Royce Silver Ghost