Vida i mort
Civit i
Santa Coloma de Queralt
divendres 18 de setembre de 2015
El 1896, el metge Ermenegil Carrera va escriure l’estat de la sanitat d’aquells anys a Sta. Coloma de Queralt. I parla de quan comencen a arribar les vacunes, concretament la de la verola.
El mes de març del 1892, un jove de St. Martí de Provençals que estava malalt de verola, va venir a Sta. Coloma amb la seva família. La mare va rentar la seva roba al mateix safareig que la resta de la gent, i això que n’hi havia un que era només per rentar la roba dels malalts. Els colomins van protestar davant d’aquesta deixadesa per part de la família del noi, però les autoritats, com denuncia el metge, no van fer res, ni mai abans havien fet res en casos semblants. Al cap de pocs dies, es posa malalta també de verola la germana del noi i mor. I de nou, la roba és rentada al safareig públic. Hi torna a haver molt mal estar entre els veïns, però els ànims es calmen perquè no hi ha més casos. Però a finals d’abril n’hi comencen a haver més, i el juny i juliol té lloc el moment més àlgid de l’epidèmia, que no pararà fins al setembre. Explica el metge que el germen va quedar primer aturat pel fred, però al arribar les pluges de la primavera i l’augment de la temperatura va rebrotar. Hi va haver 346 afectats, la majoria nens d’un a cinc anys. Hi va haver 44 morts, entre una població d’uns 2.800 habitants.
El Dr. Carrera constata que l’epidèmia de la verola va parar gràcies a la vacuna. Però no va ser fàcil al principi de convèncer la gent perquè vacunessin als seus fills. Els rics del poble, com que eren més cultes, sabien els beneficis de les vacunes, i vacunaven als seus fills, mentre que la gent més humil en desconfiava, i no els vacunaven. L’ajuntament per ajudar a convèncer als veïns, va anunciar una vacunació general i gratuïta, però, així i tot, els veïns no hi anaven, fins que van veure que “desde el momento en que se forman las pústules del cow-pox quedan inmunes de la viruela, El milagro cunde de boca en boca, però aún es oído con desconfiança, hasta que convencidos por completo ante los casos ... acude todo el mundo en el mes de agosto a la casa de la vila; se hacen en pocos dies 318 vacunaciones oficiales y más de 250 particulares, y a su influjo, al mes escaso, cesa la epidèmia en seco”.
Una malaltia difícil de lluitar en aquells anys era el tifus, i comenta el Dr. Carrera que la medicina no avança gaire en aquesta malaltia. El més important és la neteja i la desinfecció, però d’això els veïns de la vila no hi estan gaire fets. El tifus es donava en uns carrers concrets: el carrer St. Magí, Sta. Catalina i el de la Font, carrers molt estrets, amb el terra ple de tolls d’aigua i d’excrements, i cases molt humils, amb poca ventilació i amb molta gent vivint-hi. “La mortalidad ha sido siempre en este barrio extraordinària”, i afectava tant als grans com als petits.
Foto: Cementiri de Civit.
Foto de la familia Trull
Explica també el metge en el seu treball que la diftèria és “aterradora”. Els mesos d’agost, setembre i octubre apareix de cop, cauen malalts cada any 3 o 4, i tots moren. Però a l’agost del 1888, un any d’humitats i calor sufocant, es va presentar amb caràcter epidèmic, sense una causa evident. I va continuar tot l’hivern i fins a l’any següent, el 89, quan va fer moltes morts sobretot els mesos de maig i juny, i fins a finals del 90 no va parar. Tots els casos van ser per contagi de la canalla, i va créixer per culpa de la humitat, la misèria i la falta de precaucions, i no va parar fins que es van prendre molt en serio les prevencions necessàries.
Les principals malalties: pulmonies, disenteria, septicèmia, febre puerperal, xarampió, verola ...
I la causa principal de totes aquestes malalties: la falta d’higiene de la gent. Segons el Dr. Carrera, si es pogués resoldre aquest problema, baixarien molt al poble les malalties perquè el clima de Sta. Coloma és molt sa. La insistència en què el poble és un lloc molt sa i la falta d’higiene i la deixadesa de la gent en aquest aspecte, és una constant en l’escrit del metge.
En una llibreta on s’hi han copiat els matrimonis i defuncions dels veïns del petit poble de Civit, pròxim a Sta. Coloma, segurament en temps de la guerra civil per por a què fossin destruïts els llibres, apareixen les defuncions dels veïns del poble entre el 1880 i el 1936, arribant també al 44 però aquests últims anys les dades són més escadusseres.
Civit
A la llibreta hi trobem el nom de la persona que mor, el nom i cognom dels pares, d’on procedeixen aquests i finalment la causa de la mort. Entre aquestes morts hi ha un nombre molt elevat de criatures, sobretot entre els que tenen mesos i fins als cinc anys. De 54 nens i joves:
Hores: 2 morts
Dies: 5
Mesos: 17
D’1 a 5 anys: 18
De 6 a 10: 6
I d’11 a 17: 6
Cada any es mor un, dos, tres o quatre nens, i el 1905 i el 1919 són 5 els que moren i el 1908, 6.
En aquells anys Civit comptava amb unes 12 cases, el que vol dir uns 60 veïns, cal comptar també els que vivien en algunes de les masies dels voltants, i els mossos i pastors que devien viure en algunes d’aquestes 12 cases, pel que havien de ser més de 60 veïns. Així i tot, aquest nombre de morts és extraordinàriament elevat en una població tan petita.
Morts de tifus:
El 4 de setembre de 1886: mor Jaume Bosch Botines de 20 anys, i al cap de vuit dies el seu germà Isidre de 17 anys.
I el novembre del mateix any, mor Josep Ametller Solé, de 8 anys.
I el 1919, moren també dos germans, el Josep Codina Inglés de 23 anys, el 12 d’octubre, i la seva germana Narcisa, de 19 anys, al cap d’un mes.
Les morts moltes vegades afecten a una mateixa família d’una manera repetitiva, com els germans que hem vist morts de tifus, i en molts altres casos:
A la Teresa Codina, el 1882, se li mor el marit, Ramon Orga Ametller, amb 37 anys, i al cap de cinc anys mor la seva filla Concepció, amb 5 anys, de “reumatisme”. Es torna a casar amb Magí Berenguer, i el 1890, se li mora un altre fill, el Pere, de “nefritis”, feia tres anys que se li havia mor la Concepció. Amb vuit anys se li mor el marit i dos fills.
A la parella Trull Oranias, se’ls mor el 1882 el Jaume de catorze mesos, d’ “afecció pulmonar”, i al cap de cinc anys, l’Andreu de dos anys i mig, de “catarro-gàstrico”. I el pare, Magí Trull, es mor el 1897 a 50 anys.
El 1890, a la parella Alemany Albareda, se’ls mor la Carme de sis anys, d’“angina”, i al cap de 7 dies, la Maria de quatre mesos de “bronquitis”. I el 1899, o sigui al cap de nou anys, se’ls mor la Filomena, de dos mesos, de “bronquitis”. Tres fills amb nou anys.
A la parella Llorach Soterras, se’ls mor el març de 1904 la Francesca, de vuit anys, “d’enfermetat del cor”. Al cap d’un any, el Josep d’un dia, de “falta de desarrollo”.
Als Segura Ollé, se’ls mor el 30 de maig del 1905, l’àngel, d’un any, de “bronquitis capil·lar”. El 8 d’agost de 1905 el Jaume, amb tan sols tres dies de “falta de desarrollo”. Dos fills en el mateix any.
Als Trull Carol, el 1902, se’ls mor la Maria, de dotze anys, de “pleuresia aguda” i el 1909, al cap de set anys, l’Emili, de 17 anys, de “Tètanos traumàtic”.
Als Grau Albareda, se’ls mor al quatre d’abril de 1917, el Joan de tan sols un mes de vida, de “bronquitis aguda”, i al 16 de juny de 1918 el Josep de quatre anys, de “bronquitis capil·lar”.
Als Balcells Carol, se’ls mor al 19 d’agost de 1922, el Josep de tan sols un any, d’“atropia”. El 6 d’agost de 1926, se’ls mor la Rosa de dos anys i mig de “bronconeumonia”.
Als Pons Trull se’ls mor el 1924, la Montserrat de deu mesos, de “bronconeumonia”, i, al cap de sis anys, el març de 1930, la Consuelo de 18 dies de “bronquitis aguda”.
Als Bosch Boladeras, se’ls mor el 1918, el Salvador de vint i vuit anys, de “bronco-pulmonia”, i al cap de 14 anys, el 1932, la Trinitat, de 16 anys. De “miocarditis crònica”.
Als Trull Bosch, se’ls mor el 10 d’abril de 1935, l’Àngela de 12 dies, de “descomposició”, i el 25 de febre del 1936, la Maria de nou anys, de “apendicectomia gangrenosa i supurada”.
Un panorama realment dramàtic.
Entre les malalties dels nens de mesos i fins a cinc anys, hi ha:
Diftèria, xarampió, angina, bronquitis, gasteroenteritis, meningitis, congestió pulmonar, disenteria, reumatisme, nefritis. Com podem veure moltes d’aquestes malalties es curarien avui dia gràcies a les vacunes i als medicaments que tenim actualment. Els veïns de Civit no devien cridar gaires vegades el metge, que es trobava a Sta. Coloma, els camins eren dolents i es tardava molta estona anant d’un lloc a l’altre. A més el metge calia pagar-lo i segurament devien ser pocs els veïns que ho podien fer.
En estar durant dies llegint casos i més casos de famílies amb noms i cognoms, d’on són i d’on venen, els fills que tenen, i els que se’ls hi moren, tots veïns del petit poble de Civit, t’acaba afectant emocionalment. Segur que la mort era un fet quasi quotidià, amb el que havien de conviure sovint, sabien que els fills es podien morir i per això en tenien molts, però tot i així, hi havia d’haver molt dolor, molt patiment, i molta desesperació, també molta pobresa i molta misèria. I la fatiga d’un treball tan dur com era en aquells anys fer de pagès, de mosso o de pastor. I les dones, havent-se de cuidar dels animals, de rentar la roba baix al riu, de fer els pantalons, camises i vestits per la família, de fer el menjar, de cuidar-se dels fills ... Amb poca roba per tapar-se, quan arribava el fred i les nevades, escalfant-se davant del foc a terra de la cuina, mentre la resta de la casa era gèlida perquè passava el vent i el fred per totes les portes i finestres que mai tancaven del tot bé.
Han canviat moltes coses des d’aquells anys en què es moria tanta canalla amb unes condicions higièniques tan lamentables, i una de les coses que més ha canviat és haver aconseguit acabar amb les epidèmies gràcies a les vacunes, als medicaments, i també a la higiene. Hem perdut el record de les epidèmies i d’aquella esperança de vida infantil tan curta, de tal manera que inclús hi ha qui pretén eliminar les vacunes.
MONTSE RUMBAU
Rentadors a Santa Coloma de Queralt. Segurament principis del segle XX