MONTSE RUMBAU

MONTSE RUMBAU

Els molins


Prop de Sant Gallard hi passa el Gaià, que neix una mica més amunt, a Sta. Coloma. I a l’haver-hi el riu a prop, hi ha dos molins fariners. El molí Vell, anomenat també el de Dalt, i el Nou, o de Baix. El molí Vell és un dels molins més antics de la zona, i rebia l’aigua del Gaià des del molí del Petronil·lo o de Requesens. Avui en dia, està molt arrasat, però es conserva la nau rectangular feta amb carreus de pedra i coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.


Al segle XIII i XIV consta que els dos molins eren propietat del monestir de Santes Creus. El 1273, el monestir va cedir l’explotació del molí Vell a la família Loreta. I el molí Nou hi consten diverses famílies successivament: els Morató, els Llorenç, els Romeu ...


El molí Nou, que és una mica més avall, està documentat al 1357, i es conserva en bon estat. L’edifici més antic és una torre quadrada i medieval, amb un portal adovellat, i al seu costat hi ha dues edificacions de diferent alçada que són d’època moderna. Es pot veure la bassa que és d’amples dimensions, i els recs que conduïen l’aigua, un d’ells provinents de les fonts de Sant Gallard. També hi ha el rec que venia de la bassa del molí Vell. Al molí Nou hi vivien els Mas que van marxar cap a Sta. Coloma als anys 60.


St. Gallard té un passat molt llunyà.

Tot i que St. Gallard és un poble gairebé insignificant avui dia, té un passat i una història que es remunta el segle XII, quan St. Gallard és anomenat en un testament d’ Albert de Queralt que demana ser enterrat a Santes Creus i deixa al monestir el lloc de Sant Gallard. El que devia ser el seu fill, Ramon Albert de Queralt, havia comprat moltes terres al terme de Sant Gallard. I el monestir de santes Creus, també, concretament a la partida del terme nomenada “Torre Vella”. I també per aquestes dates, Guillem de Malgrat, que no estava justament vinculat a les terres del Gaià, compra també terres en el mateix terme. Aquestes dades són les úniques que va trobar sobre Sant Gallard la Maria Albareda, segons diu en el seu article a la Segarra núm. 26 del 1981, firmat amb el pseudònim CEBA.








Agafant la carretera de Sta. Coloma de Queralt a Pontils, a uns 5Km, a l’esquerra, dalt d’un petit turó, hi ha un poble amb molt poques cases, és St. Gallard.


A St. Gallard només hi ha un carrer que és el camí vell que porta a Sta. Coloma. Una mica més avall del castell, hi ha una petita plaça, on hi ha l’església, la més senzilla dels que hi ha per aquesta zona. St. Gallard no tenia cementiri, i els veïns eren enterrats a Guimons.


A St. Gallard fins els anys 60 hi havien nou cases:


Baixant del capdamunt del carrer, a l’esquerra:


Cal Cornet.


Els de cal Cornet, van marxar cap a Sta. Coloma als anys 20 del segle XX: són els Tarragó. A cal Cornet tenen una història per explicar: el besavi de la mare de Gaudí, era de cal Cornet:


Jaume-Joan Cornet = Antonia Llombart -1764-

Era pagès i vivia a cal Cornet de St. Gallart


Fill: Blai Cornet = Maria Sans -1786-

Feia de calderer a Reus.


Fill: Antoni Cornet = Maria Bertran

Continuava amb l’ofici de calderer a Reus


Filla: Antònia Cornet Bertran: mare d’en Gaudí


En algun moment, una pubilla de cal Cornet es va casar amb un Tarragó que va venir de fora, i els de cal Cornet ja van passar a dir-se Tarragó.




12 cases al segle XIV.


St. Gallard, ha tingut sempre poques cases: entre cinc, set o nou. Però sabem que al segle XIV, concretament el 1378, hi havia hagut 12 focs, o sigui 12 cases, unes 60 persones. A finals de segle, però, tan sols n’hi havien 5. La raó: havia arribat la pesta a Catalunya i havia fet estralls. Sant Gallard ja no va recuperar mai els 12 focs de 1378.

La terra.


A St. Gallard, com per tota aquesta zona, hi havia hagut vinya, i en els cellers hi queden o quedaven fins fa poc bótes i altres estris de la verema. Però després de la fil·loxera, tan sols van quedar algunes petites vinyes que servien pel consum dels de casa. Però el vi tenia només uns 6 o 7º, era molt pobre, i només servia per fer esperit. Als anys 30 ja es van arrancar totes les vinyes que quedaven. Es cultivava cereals, ordi i blat, també cigrons, trepadella, guixes, patates ... i els productes dels horts. Queden alguns ametllers a la vora dels marges, però els marges ja cauen, i els ametllers es van morint, o de vells, o per culpa dels pesticides. El cultiu ha quedat reduït als cereals, i els horts, ja no hi són.


El Francisco i la Fina, els dos de cal Briançó, recorden que quan ells hi vivien, fins a principis dels 60, hi havia forces arbres fruiters a les vores de les eres, a més dels ametllers, cirerers, alguna pomera i perera, figueres, nesprers, serveres, pruneres, i els borrinyols, una mena de prunes petites, també hi havien avellaners. En aquells anys, no calia sulfatar-los, no tenien malures, ni pestes. Avui dia, aquests arbres ja no hi són, i els fruiters que hi ha ara, cal sulfatar-los cada any, perquè sinó agafen de tot.


Si St. Gallard pertany al terme de les Piles, tot i trobant-se tan a prop de Sta. Coloma, els boscos que tenien els veïns, eren al terme de Pontils. Alguns d’aquests boscos eren molt grans, i es trobaven a la zona de les Bardines, al cantó de Bellprat. Durant una temporada, els anys 40, van venir a viure a cal Blanch una família de Mallorca, per tallar els pins més grans del bosc de cal Cornet, la Fina recorda les expressions mallorquines que feia servir l’àvia d’aquesta família.



Ramats.


Als anys 40 i 50 hi havia a St. Gallard un ramat de bens que eren d’un pastor que vivia en una caseta de Figuerola, era el Pauet. El ramat el tenia tancat al corral del castell, que estava al costat, ara ja no hi és. El bens pasturaven sempre pels voltants de St. Gallard, i entre el ramat hi havia una cabra que sempre seguia el pastor, i moltes vegades anava pel seu compte i entrava a les cases del poble. Hi havia també un altre ramat, era el de cal Cornet, però aquest pasturava a altres indrets. El castell, a més del corral pels bens, havia tingut un estable per els cavalls.


L’aigua.


A St. Gallard, hi havia cisternes a totes les cases. La font era més avall del poble, prop dels horts, era allà on també hi havia el safareig. Entre el cobert de cal Briançó i l’era de cal Cornet hi havia una bassa que s’omplia quan plovia, i servia per abeurar els animals. Els viatges a la font eren constants, tot i que l’aigua no valia gran cosa, perquè té molta calç. Per això, per cuinar i per beure sempre feien servir la de la cisterna. La de la font feia més colagró, o cremor d’estómac.


Cada veí tenia el seu dia per regar l’hort. A cal Briançó tenien els dilluns i els dijous. Els dilluns com que havien d’anar a mercat a Sta. Coloma, s’havien d’afanyar a regar ben d’hora al matí.


L’escola, els nius de les garses i els gossos caçadors.

Els germans de cal Briançó, els Mas, anaven a l’escola a Sta. Coloma, el Francisco es quedava a dinar a ca la padrina, que vivia davant dels col·legis, portava el dinar i la padrina l’hi escalfava. Les seves germanes anaven a les monges i també es portaven el menjar. Recorden que un any van estar un mes sense anar al col·legi per la neu que havia caigut. Anaven a Sta. Coloma pel camí vell que és el que passa pel mig de St. Gallart. La carretera no estava encara feta a mitjans dels anys 40.


De jovenets, el Francisco i el Jaume de cal Carraca, que venia els estius, anaven a aplegar els ous dels nius de les garses. A l’era hi havien les gallines aviades, i a vegades les garses intentaven endur-se’n algun pollet, les lloques, però, sempre estaven alerta i a punt d’atacar.


A cal Briançó no eren caçadors, però el Magí Carol, que estava a cal Prutxet com a masover, sí que ho era, i tenia una fura i uns gossos molt bons, ells sols anaven a caçar i tornaven amb un conill a la boca. Els anys 40 hi havia per aquesta zona molts conills.



Els Mas de cal Briançó.


A cal Briançó hi són des de fa moltes generacions, però no saben ben bé quantes. Abans s’havien dit Briançó, però una pubilla es va casar amb un Mas que va venir d’Argençola. Des de llavors que es diuen Mas, i Briançó ha quedat com a renom. El Francisco es diu Mas Ramon, i és nascut el 1936, el 17 de juliol, just el dia abans de començar la guerra; el seu pare, Rafel Mas Civit, era del 1910; l’avi: Francisco Mas Albareda ... Avui dia, un fill del Francisco hi viu i continua fent de pagès com han fet durant generacions i generacions els seus avantpassats, ara, això sí, amb molt menys esforç que aquests avantpassats que ho havien de fer tot a mà, les feines del camp, portar l’hort, anar al bosc a buscar llenya, apriar els marges ... I les dones, ja ni en parlem.


La Guerra


El pare del Francisco, el Rafel, quan va començar la guerra tenia 26 anys i amb el Francisco acabat de néixer. Com molts altres, el Rafel no va anar a la guerra i es va amagar. Pràcticament a tots els masos de per a questa zona, i també en algunes cases dels pobles, hi havia gent amagada. Els dels Comitè anaven a fer registres, però no els trobaven, tenien bons amagatalls, i moltes vegades quan els veien venir, s’escapaven i s’amagaven pels boscos pròxims. El Rafel es va amagar a  Guimons, en una casa dels afores, eren 12, dos capellans de Sta. Coloma, el rector de Guimons, sis veïns del poble, un parell de Solivella i ell. Déu n’hi do la gent que hi havia. Hi van fer qui-sap-los registres però mai els van trobar. Expliquen que a la casa hi havia uns quants pernils que els guardaven per encàrrec d’una persona, i els anava a buscar quan els necessitava. Però els pernils anaven desapareixent, ara un, ara un altre. De manera que quan l’amo dels pernils anava a buscar-ne un, trobava que cada vegada n’hi havien menys, i li deien que no sabien què passava però que molts es feien malbé. El Rafel, en alguns moments que semblava que l’ambient estava més tranquil, deixava el refugi i anava cap a casa seva, a St. Gallard.




Esglèsia de Sant Gallard

Cal Briançó – els Mas

Cal Cornet  - els Tarragó

Cal Serrador - els Llobet, van marxar als anys 40.

El Castell  - hi vivien masovers, els anys 30 els Mestre, els 40 els Figueres, i durant pocs anys els Bartolí, que havien estat abans de masovers a cal Cornet i venien de Bellprat.

Cal Pruxet – Magí Carol, masover.


Al cantó esquerra:

Cal Carraca

Ca la Carme

Cal Festa



Darrera l’església:

Cal Blanch, ara és un cobert.


I més avall, a prop del riu Gaià, les restes del molí Vell i més avall, el molí Nou.


Les cases tenien totes els seus coberts, i també la seva era, unes més amunt, els altres més avall


Cal Briançó- anys 30-40


Arxiu ACBS

Sant Gallard-principis del segle XX- Arxiu ACBS-


Batent a Sant Gallard.  Autor: Pere Orga Torrent 

Entre el 1940 i 1945. D'esquerra a dreta  Marina Segalà, Jaume Casas  i Joan Mestre.  Arxiu Ramon Orga-


Al costat, la torre medieval del molí Nou vista des del adrrera



Foto superior, el molí actualment

Un lloro mexicà a St. Gallard.


Un germà de l’avi del Francisco, el Jaume Mas, va marxar a Mèxic, i anys més tard, va venir a buscar un nebot, el Rodolfo, que era solter i feia de forner a Barcelona, i aquest també se’n va anar a Mèxic. Quan el Jaume va venir a buscar el nebot, va portar a cal Briançó un lloro. El lloro estava dins d’una gàbia, però va acabar vivint fora i anant amunt i avall del poble. Segurament va ser el primer lloro de tots aquests entorns. El lloro era gelós, i no li agradava veure al padrí acostar-se a la padrina, sembla que volia el padrí per ell. I anava per tot el poble, picant tot el que trobava, i seguia a la família pel camí quan anaven a Sta. Coloma. I algú li va ensenyar quatre paraules que repetia “com un lloro”: “procura per tu”. I és el que ell devia fer, procurar per ell, a l’ombra del padrí.


St. Gallard ara.

Si fins els anys 40-50-60 hi havia nou cases a St. Gallard, i totes estaven habitades per pagesos, amos o masovers, a partir dels anys 60 el poble va quedar deshabitat. Però, des de fa uns anys, hi torna a haver veïns. De moment són tres les cases habitades: cal Cornet, cal Briançó i una casa nova.

A cal Briançó hi viu un fill del Francisco amb la seva família, i, com ja hem dit, fa de pagès.

Cal Cornet ha estat remodelada, i els que hi viuen estan vinculats des de sempre amb Sta. Coloma.

La casa nova, ocupa el lloc on hi havia hagut cal Serrador i la pallissa, i una part del terreny del Castell, i els que l’han construït han vingut de fora. 

També hi ha alguna altra casa on hi venen els estius.


Però, malgrat que el poble torna a tenir vida, el castell, el casalot que havia sigut casa forta antigament, està caient i s’ensorra, aviat no en quedarà res. Hi ha cases tancades on no hi viu ningú, i en d’altres, el pas dels temps hi fa estralls.


Potser St. Gallard tornarà a tenir alguna casa més habitada, és un bon lloc per trobar tranquil·litat i per estar més a prop de la natura, com busquen molts dels que viuen a la gran ciutat. A més, el paisatge per aquesta zona de la Baixa Segarra és excepcional, el verd dels cereals a l’hivern i a la primavera, els cereals daurats a l’estiu ... i algunes nevades que ho emblanquinen tot.


Els veïns de St. Gallard eren conscients de la bellesa del seu poble i els seus entorns:


Les Piles són boniques,

Guimons ja no ho és tant,

Figuerola ja comença,

i a St. Gallard la flor del camp.


Sant Gallard actualment