Mas d'en Brias
- La fi del món rural de les masies -
dimecres 5 d’abril de 2017
MONTSE RUMBAU
MONTSE RUMBAU
El mas d’en Brias és una casa emblemàtica de Sta. Coloma de Queralt, i forma part del paisatge del poble quan vens del cantó de la Panadella. Està en una plana entre Aguiló i Sta. Coloma, dalt d’una petita elevació i envoltada de camps. És una masia que crida l’atenció per la seva solitud enmig dels sembrats i per les seves dimensions. Segurament és el paratge més fotografiat als afores del poble.
De lluny, encara conserva el seu aspecte imponent, però quan t’hi acostes, veus que ja només queden les quatre parets exteriors, i que tota la resta ja ha caigut. L’abandó i la decrepitud d’un mas tan especial com és aquest, dol molt.
El cantó que es veu des de la carretera, és la part del darrere de la masia, i està coronat a la part superior amb una ornamentació ondulada que li dóna un aspecte diferent al de la típica masia. La part del davant, on hi ha l’entrada principal i el pati, dóna al cantó sud, mirant les muntanyes del fons, i la part superior no té cap ornament, és la façana típica d’una masia del país, però molt més gran que les que hi ha per aquesta zona. Perquè per aquestes contrades, les masies són senzilles i austeres, res a veure amb les masies grans i imponents del Solsonès, o les grans, riques i senyorials de la Plana de Vic o de l’Empordà.
Mas d’en Brias existia ja al segle XIV, és documentada amb el nom de la Canela. En el capbreu de 1617, es parla de Lluís Rabassa del Mas de la Canela. Devia ser el moment en què el mas va passar a dir-se de la Rabassa. A principis del segle XVIII, poc després de la desfeta del 1714, consta com una casa que amenaça ruïna, amb el seu corral i la seva era, podria ser que fos de resultes de la guerra. El 1750 consta com a mas d’en Brias. (Jaume Martell: “Mitgdia, Solixent, Ponent Tramuntana”).
Se sap que el 1780, la masia era de Coloma Castallet. La Sra. Castallet s’havia casat amb un militar originari de Flandes que estava sota les ordres de Felip V, que es deia Francisco Brias de Malenheim. Va morir el 1770 i està enterrat a Sta. Coloma. D’ell ve el nom de la masia. I és en aquest segle quan el mas agafa l’aspecte que té actualment. Les dates que apareixen en diverses llindes de la casa són totes del segle XVIII: 1774, a la llinda de la capella del mas que estava dedicada a St. Pere Nolasc; i 1738, a la llinda del balcó que hi ha a la façana principal.
Els Figueras, masovers del mas
La Rosa Figueras Qui explica les seves vivències al mas. Ella va néixer el 1941 i va viure al mas fins al 1961, quan es va casar a 20 anys i va anar a viure a Sta. Coloma.
Explica la Rosa que els seus besavis, ja feien de masovers al mas. En algun moment, al mas hi vivia un matrimoni que no va tenir fills, i van deixar tota la finca a la Casa de la Caritat de Cervera. Segons Jaume Martell, el 1853 el mas era de Don Buenaventura de Colce y Pando, un cognom que no és de la zona, i un “Don” que ens indica que era de classe alta. Potser va ser ell o un fill d’ell, els que no van tenir fills. El mas potser va passar a la casa de la Caritat cap al 1860 o 1890. El besavi de la Rosa devia néixer cap al 1860, i devia entrar de masover al mas quan tenia potser vint o trenta anys, això si ja no hi havia entrat el seu pare. La Rosa no sap si els primers que hi van entrar van ser els besavis o els rebesavis. Sembla que els Figueras van ser els primers masovers que depenien de la Casa de la Caritat.
Foto: Mas d'en Brias al temps de segar.
Foto: Foto: familiars de la familia Figueras. Es pot veure la llinda de la capella del mas, amb el nom de Pere Nolasc i la data de 1774. Autor desconegut. Arxiu ACBS
Una finca molt gran
La finca era molt gran, arribava des dels Mercadells fins a la partió de Bellprat. La terra la menaven diversos pagesos. Segons Jaume Martell, a l’amillarament del 1853, quan hi consta Don Buenaventura Colce i Pando, es diu que la finca té una extensió de 17 jornals i 7 porcas (1 jornal= 10 porcas).
Cap a finals dels anys 60 del s. XIX, la Casa de la Caritat de Cervera es va vendre tota la finca, i la casa també, perquè no la podien mantenir. Els rèdits obtinguts dels contractes de lloguer amb els que menaven les terres, al ser tots ells molt antics, eren molt baixos. Segurament quan la Casa de la Caritat va adquirir per donació tota la finca, devien continuar els mateixos contractes establerts des de feia anys, i potser segles. El preu que van haver de pagar els pagesos quan van comprar les terres que treballaven des de feia tants anys, va ser molt baix.
Al mas hi anava sovint mossèn Andreu, que feia d’intermediari entre la Casa de Caritat i els Figueras. La Rosa explica que l’apreciaven molt i es quedava sovint a dinar. Quan ja era gran i ja no podia venir al mas, qui s’encarregava de la relació entre la Casa de la Caritat i la finca del mas d’en Brias, era una Junta que s’havia constituït, li sembla a la Rosa, amb membres de la institució i del consistori de Cervera.
La vida al mas
La casa té planta baixa i dos pisos, amb un cos central més elevat. Els Figueres feien vida al primer pis. A la planta baixa hi guardaven la llenya, les bótes pel vi de quan es conreava la vinya abans de la fil·loxera, i també hi havia la comuna, i hi havia gallines que entraven i sortien. Recorda la Rosa que el metge Corbella s’enfadava cada vegada que havia d’entrar al mas, perquè a l’entrar a la casa sempre s’embrutava els pantalons.
L’antiga capella dedicada a St. Pere Nolasc, es feia servir com a soll pels porcs, d’aquests en tenien entre 60 i 70, de gallines i conills en tenien molts, unes quantes oques, gats i gossos, i les dues mules. I dalt de tot, hi tenien coloms. Davant de la casa hi havia un pati tancat per un mur, amb un gran portaló. Tenien l’estable per les mules.
Foto: Mas d'en Brias a finals dels anys 70, l'autor és el fotogràf Josep Bou. Còpia de la que hi ha guardada al Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona al carrer Urgell.
El mercat
El dilluns anaven amb el carro ben d’hora cap al marcat de Sta. Coloma. Al carrer Major, al costat de les carnisseries, la mare de la Rosa hi venia verdures, com feien també altres pageses dels masos pròxims al poble. Venien també ous a la plaça. Compraven 5 o 6 kg de bacallà que penjaven a casa, i una dotzena d’arengades per a tota la setmana. I omplien una saca de pans: compraven una arrova, que equivalia a 10 kg. En aquells anys una persona sola podia menjar-se cada dia un kg de pa, en menjaven a tots els àpats, i en prenien al tros amb algun tall. Per sopar sempre menjaven verdura: cols i patates. De verdura, en menjaven molta. De tant en tant, mataven un conill o un colom per fer arròs. La Rosa de ben petita ja sabia matar animals.
Sense llum ni aigua corrent
El mas, els anys 50 i 60 ja del s. XX, encara no hi havia ni aigua corrent, ni llum. Al pati hi tenien un pou, però aquella aigua no era bona, ja que estava contaminada pels fems dels animals. No molt lluny de la casa, tenien un altre pou, que encara es pot veure ara. Aquesta aigua era molt bona, i la feien servir sempre. Amb el carro portaven una bóta i l’omplien.
En temps de sequera, del pou quasi no en sortia d’aigua, aleshores anaven fins baix al torrent, per davant del mas. Aquest torrent recull l’aigua que ve d’Aguiló i acaba desembocant al Gaià. Prop del torrent hi havia la font del Ferro, estava en un tros d’un veí: el Tòfol, i l’aigua portava rovell.
Prop del torrent, hi tenien l’hort, hi feien arribar l’aigua per un rec. Allà hi tenien un safareig molt gran amb lloses de pedra, podien rentar dretes. L’aigua del safareig anava cap a l’hort. Ara el safareig ja no hi és.
Foto: Els Figueras i altres familiars al 1942
La mina
Del mas d’en Brias surt un túnel que va fins al torrent, i s’hi podia passar dret, els Figueras en diuen la mina. La porta d’entrada està on ells hi tenien el galliner, ara està paredada. El marit de la Rosa, el Pere, hi va passar fa molts anys, però va arribar a un punt que estava ple de terra i va haver de tornar enrere. Va fer aquest túnel el militar de Felip V, que havent viscut la guerra de 1714 potser va pensar que mai se sap el que podia passar? O potser aquest túnel ve ja de molts anys enrere, qui sap si el mas va ser antigament una casa forta, com d’altres que hi ha per la zona.
El primer pis: la planta noble
El mas d’en Brias havia sigut una masia important. El primer pis, on vivien els Figueres, havia sigut la planta noble. Hi havia tres focs a terra en tres habitacions, un d’ells, en un dels menjadors, on hi ha el balcó, aquest tenia tot el marc treballat. I el balcó, l’únic que hi havia i que donava a la façana principal, està emmarcat amb pedra. La part superior de les dues finestres que també donen en aquesta façana, havien estat treballades, però fa anys que han estat arrencades les pedres o bé han caigut. Damunt del balcó hi havia un rellotge de sol.
Explica la Rosa que la cuina, on hi havia un foc a terra que sempre tenien encès, era gran, i en un racó hi tenien una cuina econòmica que funcionava amb llenya i amb carbó. Hi havia dos menjadors que eren molt grans, un era on hi havia el balcó, i aquest no el feien servir, a l’altre hi havia una taula de tres metres, que els anava molt bé quan feien la matança del porc perquè allà els hi cabia tot.
Hi havia tres habitacions per dormir, dues molt grans. També hi havia una habitació que feien servir de rebost, i una altra que era pels mals endreços. A finals dels 40, hi van fer el quarto de bany. Al pis de dalt eren les golfes, hi havia els coloms i la trepadella pels conills.
Des de la planta baixa, hi havia les escales que anaven al pis de dalt, però també n’hi havia unes altres que anaven a unes altres habitacions d’un afegit lateral de la casa, aquí era on dormia el mosso que tenien llogat. En van tenir un bastant de temps que parlava castellà, la Rosa encara recorda ara el que menjava: plats de sopa plens de bitxos petits i vermells, d’aquells tan coents. També recorda que no parava de fumar, i un dia se li va encendre el matalàs, i sort que la Rosa ho va veure i ho van poder apagar. Després d’ell, en van tenir d’altres.
Foto: Entrada del pati. Dalt del carro, al mig, la Rosa, al seu costat el seu germà Ramon. Cap el 1957-58
Foto: Els Figueras amb familiars i amics
Foto: A l'era, al temps del batre.
El fred
Com a totes les masies, també al mas d’en Brias hi feia molt fred. Les portes no tancaven i les finestres estaven plenes de forats i esquerdes. A la nit, deixaven el canti amb aigua a terra, i l’endemà al matí l’aigua s’havia glaçat. La Rosa explica que abans feia molt més fred i nevava molt més que ara. El seu marit, que vivia al carrer St. Roc, a Sta. Coloma, explica que quan tenia uns 10 anys, va començar a nevar cap al tard, quan ja era fosc, i l’endemà al matí hi havia un metre de neu. Ell és nascut el 1935, i havia de ser la nevada del 1946, que va ser impressionant. I en aquest mateix any, n’hi va haver una altra amb mig metre de neu.
Quan anaven al llit, els dies de molt fred, que eren pràcticament tots a l’hivern, hi posaven un totxo calent embolicat per escalfar una mica. També recorda la Rosa els penellons que els sortia als peus i a les mans del fred, i el mal que feien.
L’escola
La Rosa anava a l’escola de les monges a Sta. Coloma, amb la senalleta on hi portava el dinar, i dinava a la mateixa escola. Altres nens d’altres masies de per aquella zona també hi anaven cada matí:
- els de ca l’Orga d’Aguiló, un noi i dues noies, es deien Figueras com ells,
- també els del mas d’en Xup,
- els Riba de cal Marc,
- els de la Bovera i la Teularia, dos masos abans d’arribar a la Creu d’en Barràs, (de la Teularia ja no en queda res, el van arrasar),
- els de cal Guixet, que eren masovers,
- els de cal Pardalet, a dalt a Almenara,
- el J.Mª Ametller també d’Almenara,
- Els dels Farriols,
- i els de ca l’Apotecari.
A cal Mullerat ja no hi vivia ningú.
Remeis casolans molt antics
Al rebost del mas d’en Brias hi tenien un pot de vidre amb oli i dins un llangardaix, que a la Rosa li feia molt fàstic. Hi devia ser de feia molts anys, i havia de servir l’oli per curar alguna cosa o altre. També tenien un pot amb un llangardaix dins els de cal Llorach de Valldeperes, junt amb molts altres pots on hi havia herbes i altres animals com serps o escurçons.
Per curar els refredats, agafaven pellofa de blat, o segó, hi posaven vinagre, ho escalfaven, ho posaven en una mitja vella i ho posaven al coll.
El mas no es deixava mai sol
Quan havien de deixar el mas per alguna raó o altre, sempre hi venia una cosina o algun parent per no deixar el mas sol. A la nit tancaven el portaló del pati, el pare de la Rosa era caçador i tenia una escopeta per defensar el mas si mai algú hi volia entrar.
Foto: Mas d'en Brias. Anys 60, s. XX. Autor desconegut.
Els Figueres abandonen el mas i marxen cap a Sta. Coloma
Els pares i el germà de la Rosa, el Ramon, que era uns anys més jove que ella, van marxar del mas cap a finals dels 60. Van comprar les terres, però no van voler comprar la casa, tot i que els hi venien molt bé de preu. El germà deia que allò tan sols era un munt de pedres, ja devien veure en aquells anys que haurien d’invertir molt en aquella casa tan gran.
La filla de la Rosa hi anava sovint quan era petita, i en té molts records, com quan l’àvia cada estiu feia una passada de mangra a les rajoles de la cuina per fer-ne reviure el color vermell. Cada vegada que veu ara el mas tal com està, li dol molt, i no acaba d’entendre perquè el seu oncle no el va voler comprar. Quan en van marxar, la casa estava bé, i la teulada també.
Foto: Foto: Mas d'en Brias 1926. Aquarel·la pintada per en Josep Moix "Sastre Martinet" (1880-1957). Col·lecció particular.
La fi de les masies
Per aquestes terres, malauradament, són molts els masos que acaben com el mas d’en Brias. Amb l’ensorrament de teulades i parets, s’ensorra tot un món, el món que havien viscut les famílies, moltes d’elles, durant generacions i generacions, i que havien transformat el territori treballant els camps; plantant vinya fins a llocs inversemblants aprofitant qualsevol racó de terra; plantant arbres fruiters; construint marges perquè l’aigua no els malbaratés els camps; creant cisternes, basses, sèquies i el que fos per aprofitar la última gota d’aigua en terres on aquesta no és gens generosa; criant animals i caçant per ajudar a la subsistència i tenir sobrers per vendre’ls als mercats; generant complicitats entre veïnatges per intentar fer front a les dificultats de tota mena, com inundacions, pedregades o sequeres, robatoris o guerres; celebrant festes majors i balls per buscar parella i continuar el cicle de la vida; aprenent i transmetent de mares a filles la saviesa apresa des de la foscor del temps de les plantes remeieres per ajudar a curar les malalties i els accidents; passant períodes de fam i dificultats de tota mena; treballant incansablement, i fent de l’austeritat una manera de viure.
I tantes i tantes facetes més de la vida d’aquells pagesos que han conformat el paisatge tal com el veiem ara, i que han ajudat a fer del nostre país el que és actualment, i que siguem també molts de nosaltres tal com som. Un llegat que ens ha arribat del més profund de la nostra cultura.
Hi havia un altre pou, i una barraqueta, al tros del Llorenç Hospitaler. El tros havia sigut també del mas d’en Brias però ja l’havien comprat feia temps.
Pel darrere de la casa, al pont de la Banya –prop del Queixal de la Bruixa- hi ha la rasa de la Banya que passa per sota la carretera, i allà hi havia un viver i sempre hi havia aigua. Aquesta aigua baixava de Montargull per diferents rases, fins que s’ajuntaven amb la de la Banya. Ara la rasa hi és, però el viver no.
D’aigua corrent i de llum, no en van tenir fins al 1960, quan la Rosa tenia 19 anys, un any abans de casar-se i marxar del mas. Fins aleshores feien servir llums d’oli i de carburo i espelmes quan anaven a dormir. La llum els va arribar del transformador del mas d’en Xup. L’aigua la van fer pujar del pou de davant de casa amb una bomba.
Foto: El pou on anaven a buscar l'aigua-1943
Foto: Foto: Mas d'en Brias 1954