MONTSE RUMBAU

Text i fotos:


MONTSE RUMBAU

Dues dones caminen per un camí rural on no hi passa ningú. No tenen pressa, ho deuen fer cada dia si no els plou o neva. Han sortit d’un petit poble que es diu Castellnou d’Oluges. Parlem, i m’expliquen coses del seu poble. Ara hi viu molt poca gent. Diuen que és un poble bonic, però es lamenten que a la part alta hi havia unes cases abandonades que han acabat ensorrades. Ara és un munt de runa i ningú la treu. Com que no tenen ajuntament, no tenen cap força per demanar que es retirin les pedres. Depenen de Cervera, però en aquest petit poble, els diners de la capital de la Segarra no arriben.


Foto: El castell de Malgrat a la dreta

Una d’elles és de Talavera, prop de sta. Coloma de Queralt, casa seva era cal Tressó. Els seus pares tenien una petita botiga, on hi venien de tot, també carn. Hi havia una altra botiga al poble i un forn, i una carnisseria que ella ja no va veure oberta. Ara no n’hi ha cap. La casa de la família és ara tancada, i han anat a viure a Cervera. Ella va marxar de Talavera fa 50 anys, quan es va casar per venir a viure a Castellnou. És vídua i els fills els té a Barcelona, però ella no vol marxar del poble, no sabria què fer a Barcelona, i aquí, diu, m’hi trobo molt bé, m’agrada viure al poble, jo sóc de poble.


Ens acomiadem, elles continuen el seu passeig de cada dia, i jo continuo amb el meu, fent fotos i gaudint del lloc.

Aquest camí és una troballa. Va de les Oluges fins a Tarroja, i pel camí trobes Castellnou i la Prenyanosa al cantó esquerre, i Malgrat a la dreta, tots tres enlairats en els seus respectius turons. És una petita vall per on passa el riu Sió. Arbres de ribera prop del riu, i pels voltants, camps de cereals, de colza, de pèsols, amb moltes flors als marges, a les vores del camí i a les vores dels trossos. Hi ha una varietat de colors immensa, les diverses tonalitats de verds, els cereals que ja groguegen, el vermell de les roselles, els grocs, blaus i blanc de moltes altres flors, ametllers a la vora dels marges i en alguns camps, i alzines que els pagesos han tingut la delicadesa de no tallar.



Un camí tranquil, on no hi passa pràcticament ningú i on només sents els ocells. Un dia esplèndid, molt sol i cap núvol. Pots prendre el vermut a Tarroja, i dinar a les Oluges. Les presses i el neguit no tenen lloc en aquestes terres, el temps s’ha aturat, el rellotge també, la vida es viu a un altre ritme.


Crida l’atenció el castell de Malgrat. Sí, a part del Malgrat de Mar, hi ha aquest Malgrat de ben poques cases i molt poca gent, amb un castell al capdamunt que sembla sortit dels dibuixos d’un conte. Té una torre central, i les dependències que envolten la torre queden tancades per uns murs molt alts. Hi ha molt poques obertures i aquestes són molt petites. Un altre mur, més baix i que antigament havia de servir de muralla, té un munt d’espitlleres, unes al costat de les altres, molt altes i amb obertures molt estretes. Els amos del castell han respectat tota la seva estructura en el seu arranjament.




Les cases del poble estan a cantó i cantó del carrer que baixa amb fort pendent fins a arribar a la plaça de l’església. Un petit carrer que surt d’aquest que baixa s’hi pot veure alguna altra casa, i en el nivell més inferior també. Algunes cases estan arreglades, d’altres es veuen abandonades.



Foto: El lledoner de Castellnou

Foto: El poble de Malgrat des de Castellnou

A les nostres terres no estem acostumats a veure arbres d’aquests tan immensos. Quan surts per Europa, t’adones que en molts països ens porten molts anys d’avantatge en el respecta envers la natura. Aquí, ens queda molt encara per aprendre.


La senyora que camina amb la seva amiga i que és de Castellnou m’ha dit que anés a veure el lledoner de la plaça, i també el carrer que hi ha enfront de l’immens arbre, i que s’hi puja per unes escales, vés-hi, m’ha dit, és el meu carrer i està ple de flors, i és molt bonic. I sí, hi ha flors, i és molt bonic. Els pobles haurien d’estar sempre plens de flors.


Molta gent no coneix aquests poblets, ni els seus voltants, si els coneguessin, vindrien, i ja no en marxarien, encara que només poguessin venir els caps de setmana i per vacances.


Una troballa aquest camí rural i els seus entorns, i una meravella passejar-t’hi en plena primavera.




A Castellnou s’hi ha d’anar a veure el lledoner. És immens, diuen que els lledoners poden viure uns 500-600 anys, aquest, n’ha de tenir molts d’anys. El lledoner és un arbre que es troba sovint prop de les masies, i se n’aprofitaven les seves branques per fer les forques. Els seus fruits, els lledons, es poden menjar i se’n fa melmelades.