Vida i mort a Sta. Perpètua
-1550-1689-
divendres 4 d’agost de 2017
MONTSE RUMBAU
MONTSE RUMBAU
Assassinats
1610:
Arnau Vinyals, Pastor, habitant en casa de Jaume Clarassó de Montalegre:
“Ha mort en son llit de unes punyalades que li donà un traïdor a traïció ...”
1616:
“Mataren en March Pasqual del mas Pasqual... Mataren-lo més enllà de la capella qui va a Sta. Coloma”.
El devien matar a St. Magí:
“Confessà en St. Magí, rebé la extremunció,
Però no pogué combregar”.
Enterrats on bonament poden
Entre finals de Juny i mitjans de juliol del 1589, apareixen unes morts a Sta. Perpètua que fan pensar en alguna malaltia contagiosa greu. Els morts els enterraven on podien, “per no tenir qui el portàs al cementiri”. En tots se’ns diu el mateix, que ningú els volia portar fins al cementiri.
Comencen les morts el 29 de juny.
“Tinguí relació que un nebot d’en Salvador Balle de assí (de Sta. Perpètua), morí en casa de Bernada, i lo cos està dins casa, per no tenir qui el portàs al cementiri”.
(està escrit amb les morts del mes de juliol, com si ningú li hagués parlat abans al rector d’aquesta mort)
El mateix dia:
Mor Joan Maymó, àlies Teixidor de Sta. Perpètua. No ha fet testament.
“Fou soterrat de vall lo noguer d’en Bernat Jaume del Ferreginal per no tenir qui el portàs al cementiri”.
L’endemà, 30 de juny:
mor la muller d’en Joan Maymó, la Caterina.
“Fou soterrada delà lo riu, prop lo camí qui va a la sua era, no tenint qui la portàs al cementiri”.
El mateix dia:
mor Joana, muller d’Antoni Felip del mas Marti. “Fou soterrada prop de la casa per no tenir qui la portàs al cementiri”.
L’endemà, 1 de juliol:
mor Magdalena, muller de Joan Prats de Sta. Perpètua.
“Fou soterrada en la montanya a sobre les vinyes maiors, per no tenir qui la portàs al cementiri”.
El 2 de juliol:
mor Bartomeu Bugalla, francès, residint a Sta. Perpètua.
Confessà, combregà i feu testament.
“Fou portat el seu cos al (sota?) de la Font de Vedó, perquè no tenia qui el portàs al cementiri”.
El 3 de juliol:
Mor mestre Antoni Crota, francès, residint a Sta. Perpètua.
Confessà, combregà i feu testament.
“Fou soterrat alt en la muntanya, sobre les roques majors, per no tenir qui el portàs al cementiri”.
El mateix dia:
Mor Joana, muller de Joan Felip del mas Martí. “Fou soterrada prop de la casa, per no tenir qui la portàs al cementiri”.
El 6 de juliol:
Mor en Joan Prats, la seva muller havia mort el dia 1.
No feu testament.
“Fou deixat son cos en casa de mestre Antoni”, per no tenir qui ....”
7 de juliol:
mor el “pay” (el pare), francès, de Bernat Jaume, de assí (de Sta. Perpètua).
Morí empestat.
No confessà, ni combregà, ni feu testament.
“el seu cos està dellà la Font de Vedó, segons tinc relació, per no tenir qui ....”
12 juliol:
mor el fill dels Maymó que havien mort, el pare el 29 de juny i la mare el 30.
“Morí Joan Teixidor, fill de Joan Maymó, alias Teixidor. El seu cos està en casa de son pare, per no tenir qui ...”
Aquí s’acaben aquestes morts, només una vegada, amb el pare de Bernat Jaume, se’ns diu que mor empestat, o sigui de pesta.
Arxiu Diocesà de Tarragona-parròquia de Sta. Perpètua- Llibre dels Òbits. -1585-1689-
Foto: Església Sta. Susanna de Sta. Perpètua -S-X-XII- amb modificacions del XIV. El cementiri a tocar de l'església, s'hi va enterrar fins mitjans anys 40.
Impressionant com enterren als morts on poden, dalt les vinyes, prop del camí que porta a l’era, sota la font de Vedó, a la muntanya, fins i tot a les mateixes cases, segurament al pati o al terreny del costat, com els Felip del mas Martí que enterren les seves mullers prop de la casa.
La família Maymó: mor el pare, la mare i el fill. Els Prats, el marit i la muller.
Al mas Martí, on hi viuen els Felip, moren les mullers del Joan, i de l’Antoni, segurament germans, o potser pare i fill.
El 26 de juny, 3 dies abans de començar aquestes morts, va morir el jove Jaume Bernat, fadrí, fill de Bernat Jaume de sta. Perpètua i la seva mort va ser molt ràpida, el rector diu que morí “cuytat”. I el van enterrar al cementiri. Però, segurament, el Jaume Bernat ja va morir del mateix que els altres que vingueren més tard. El seu avi, que era francès, és el que va morir l’1 de juliol, enterrant-lo més enllà de la font de Vedò. El pare del noi, ja havia mort a mitjans de desembre del 1588. Primer mor el pare, sis mesos més tard, mor el fill, i al cap de pocs dies l’avi. Tres membres d’una mateixa família, tres generacions.
Són 11 morts, però potser n’hi hagueren més, perquè ja hem vist que dues d’aquestes morts, el rector no se n’assabenta fins més tard.
Tres d’aquests morts són francesos.
Foto: Ca la Cinta, mas de Viladeperdius
El cementiri de Sta. Susanna
A Sta. Perpètua hi ha les restes del castell, la impressionant torre, i l’església neoclàssica del segle XIX, tot el conjunt situat dalt del turó. Més avall, hi ha la petita església romànica de Sta. Susanna del segle X-XII, amb modificacions al segle XIV, i al seu davant hi ha l’antic cementiri.
Tots els veïns que pertanyen a la parròquia de Sta. Perpètua: els de Viladeperdius, els de Montalegre, els de Seguer, els de les masies del voltant, i els del mateix poble de Sta. Perpètua, s’enterren al fossar de l’església de Sta. Susanna.
Tan sols en dos casos se’ns diu el lloc on són enterrats en el cementiri:
En els dos casos són familiars dels rectors:
Una és la mare del rector de Sta. Perpètua, Francesc Cerdà. Se’ns diu que mor el 1589, de mal de gota, i és enterrada en el cementiri, “de davant les portes de l’església”.
També és enterrat davant de la porta de l’església, el germà del rector Pere Andreu, que va morir el 1617. El 9 d’agost mor amb dos anys i mig, la filla d’en Francesc Andreu, i al cap de cinc dies mor ell.
Davant les portes de l’església devia ser un bon lloc, segurament per estar més a prop de l’església, més a prop del sagrat.
Foto: Veïns de Sta. Perpètua el 2008, a la placeta del davant de cal Polvorer
La Cinta, l’última persona enterrada al cementiri de Sta. Perpètua
L’última persona que va ser enterrada al cementiri de Sta. Perpètua va ser l’àvia de ca la Cinta, el mas que es troba a uns 200 metres de Viladeperdius. I va ser a mitjans dels anys 40 del segle XX. Es deia Cinta Pontnou Gual –dos cognoms de Seguer que ja apareixen el 1550- i era d’una masia de Sta. Perpètua anomenada “la Barraqueta”: anant de Sta. Perpètua a Seguer, a l’esquerra, més avall de mas Cabot, avui dia tan sols queda dreta la cantonada d’una paret. El seu nét, en Joan Domingo Llorach, que va néixer a ca la Cinta, ho explica:
“En aquella zona era tot muntanya, hi havia unes marjades, i unes canyes, on devia haver un viver d’aigua. Vivien de portar llenya als forns de pa de Sta. Coloma, anaven a peu, amb la llenya carregada dalt d’un ruquet”.
Això passava cap a finals del segle XIX, ja que la seva àvia havia nascut als anys 80 d’aquest segle, i anaven per l’antic camí que passava per baix el riu, (la carretera no la van fer fins a mitjans dels anys 40 del segle XX). Altres famílies de Sta. Perpètua i de les masies també portaven dalt d’un ruquet la llenya per vendre-la als forns de Sta. Coloma. Els de Sta. Coloma anomenaven despectivament als de sta. Perpètua: els de la “teia”, i també els de la “Fumanya”, perquè vivien força aïllats i envoltats de boscos i amb condiciones de molta pobresa. Aquests noms, però, tan sols els recorden avui dia les persones ja molt grans.
La Cinta es va casar amb un Domingo del Quer, el Jan, i van anar a viure primer a cal Mullerat de Montalegre i més tard a ca la Cinta, el mas de Viladeperdius.
El dia que va morir la Cinta, hi havia molta neu a Viladeperdius, perquè a la nit havia fet una forta nevada, i feia molt fred. La caixa la van portar de Valls fins a Querol, i de Querol fins a Viladeperdius la van pujar dalt d’una mula. I l’anada cap al cementiri de Sta. Perpètua des de Viladeperdius no devia ser gens fàcil amb la neu que hi havia, segurament els homes del poble van portar la caixa a les espatlles. El Joan, que era molt jovenet, no recorda aquest detall, sí que recorda la neu que hi havia.
Poc temps abans d’enterrar-hi la Cinta, hi havien enterrat el Magí de cal Magí Catòlic, un mas que estava passat Seguer, a l’esquerra, per dins la muntanya. El mateix dia que enterraven al Magí, van enterrar també un dels bessons que havia nascut a cal Rei de Sta. Perpètua.
Foto: La torre medieval de Sta. Perpètua al capdamunt del poble, amb els espadats al fons
De què moren?
Normalment el rector no ho posa. En aquells 11 morts que hi va haver el 1689, tan sols en un se’ns diu que està empestat. Però, algunes vegades, sí que el rector deixa escrit de què han mort:
Magdalena Prunera era de Vallespinosa, i va morir a Seguer el 1586 “de una forta malaltia”. Un cop morta, la van portar cap a Vallespinosa”. Un trasllat que havia de ser força difícil. Devien portar-la primer cap a Sta. Perpètua, i després cap a Vallespinosa. El camí cap a Vallespinosa des de Sta. Perpètua és llarg i molt costerut.
La mare del rector de Sta. Perpètua mor el 1689 de “mal de gota”.
En Bartomeu Recasens de Viladeperdius, mor el 1611 “d’una basca”.
En Jeroni Pasqual és viudo i viu a casa de Bernat Bofarull de Viladeperdius. Mor “de una basca, de 24 hores poc més, poc manco”. “No feu testament ni se li dotà la seva ànima, sinó que fou soterrat per lo Rector per amordedeú”. O sigui que el Jeroni era molt pobre.
També mor d’una malaltia Joana Balle de Sta. Perpètua, “en la malaltia volgué una missa a Sta. Susanna, perquè li ajudàs ...”
Els que moren d’accident
En Soler, de Rodonyà, trobant-se a casa d’Antoni Gavaldà del mas, va morir d’una caiguda el 1588, però no se’ns explica cap detall.
El febrer de 1634, mor un home al caure d’una finestra del castell. Era un pobre, es deia Joan i era de Calaf, fill de Joan Badal.
El juny del 1628, Tecla, filla de Joan Requesens, cau d’una alçada d’uns 50 metres “de les roques de la LLunisa fins baix”. I cau “dins la obertura que diuen lo avenc, la qual tragueren tan mal trabada que no pogué sinó rebre lo sagrament de la extremunció ... que segons la alsaria que diuen fer de més de 30 canes...”
El maig del 1637, la Magina Puiggener, una noia de Montalegre, devia estar per Sta. Pertpètua, i va anar a buscar una mata de julivert darrere de l’església, però amb tan mala fortuna que va caure i va morir. El rector explica que: “rebé la extremunció solament, i no pogué confessar per no poder parlar, ni fer senyal altra per rebre la absolució de la confessió”.
Cal remarcar que les caigudes a segons a quins llocs de Sta. Perpètua poden ser molt perilloses, pels espadats i les fortes pendents que hi ha.
En l’escrit “Occitans a Sta. Perpètua”, hem parlat dels Armajach, i concretament del Pere casat amb l’Aldonsa. Ell és “imaginayre”, o sigui escultor, i és francès, primer viuen a Valldeperes, i més tard van a viure al mas de l’Hortalà. Van tenir set fills.
El 5 de juliol del 1609, mor Aldonsa, i se’ns explica què va passar:
“caigué d’un cirer (cirerer) de la sua vinya i se trencà el coll, trobaren-la morta al peu del cirer atenent molta gent als crits i plors de un minyonet seu que era amb ella alt en lo cirerer”.
“Caigué de la branca més baixa del cirer, que de terra en fora si bastava amb lo cap, fou gran desastre per a ella i escarment per a nosaltres. Nostre Senyor la haja trobada en bon estament”.
Foto: Els espadats enfront del poble, seguint el curs del riu Gaià
Nens i nenes que treballen en cases o masies del terme de Sta. Perpètua
Els documents ens parlen de nens i nenes que treballaven de mossos en algunes cases o masos del terme de sta. Perpètua. Els nens de mossos, les nenes ajudant en tot. Segurament eren fills de famílies pobres, que ja de ben jovenets anaven a treballar fora de casa. En moltes cases no hi havia menjar per tots, amb un de menys, segur que ajudava a tirar endavant la resta de la família.
Per això també era molt freqüent que parents més o menys pròxims que no tenien fills demanaven als que en tenien que els donessin un fill, o una filla. D’aquesta manera s’asseguraven que algú els cuidaria quan fossin grans, i el nen o la nena que de ben segur no tenia cap possibilitat dintre de la seva família, passava a ser l’hereu o la pubilla de la nova casa on anaven.
Alguns dels que hem trobat:
L’abril de 1611, mor en Pau Miró.
Viu al mas del Quer, i fa de bover, o sigui que fa de pastor dels bous. “Confessà i fou soterrat com a albat per amordedéu”
Quants anys devia tenir: 8? 9? 10? 12?
Els albats eren fins als 7 anys, però n’hem vist algun amb 10 o 12 anys, els devien fer passar per albat perquè devia ser més econòmic l’enterrament.
El Joan Desporta és francès, de Banyeres, del lloc de Sies, i se’ns diu que té tan sols 14 o 15 anys. Viu a casa del Pere Orga de Sta. Perpètua. Recordem que el Pere Orga també és francès, i que el 1611 s’havia casat amb la Caterina Clarassó de Sta. Perpètua. Segurament que el Pere Orga tenia al noi de mosso. El 1615, mor. El rector explica que deixà de la “soldada”, o sigui del sou, 1 lliura i 10 sous i la roba.
En Simon Marcer és un adolescent del mas Marcer del terme d’Aguiló. El novembre de 1624 mor. El seu oncle Ferrando Domingo es cuida de l’enterrament, el que fa pensar que estava vivint i treballant a casa seva. No sabem si aquest Domingo vivia al Quer o a Sta. Perpètua.
En Jaume Mora és de Montagut i se’ns diu que és adolescent. Treballa a casa d’en Gervasi Gual de Sta. Perpètua. L’abril del 1628, mor.
La Maria Capera, donzella, és filla del mas Suau de Pontons. El desembre de 1629, mor al mas del Querals. El rector és qui dota la seva ànima en 50 sous “los quals isqueren de la poca roba que tenia”. Aquest detall explicat pel rector, ens mostra que era molt pobra i que ningú li pagà l’enterrament.
Foto: A la vora del poble i al costat del riu Gaià
La fragilitat i la duresa de la vida.
Entre la vida i la mort no hi havia gaire separació en aquells anys. La mortalitat dels infants era molt alta i els albats eren molt freqüents. Els pares, normalment tenien molts fills, però pocs arribaven a l’edat adulta. Ara tenim vacunes, medicaments, antibiòtics. Però aquella gent no tenien res. Ni metges, perquè no arribaven en aquests poblets, ni tenien diners per pagar-los. Tan sols comptaven amb la saviesa ancestral que s’anava transmetent de mares a filles i d’una generació a l’altra. Era el coneixement de les plantes, el domini dels ossos trencats que tenien els pastors, fer servir alguns animals amb funcions curatives, oracions màgiques ... i molta superstició i molta ignorància. I segons quines malalties contagioses com la pesta o el tifus, res s’hi podia fer. Ni en moltes de les malalties dels infants. I hem de tenir en compte que d’higiene tampoc n’hi havia. A vegades desapareixien famílies senceres, i amb elles desapareixien els seus cognoms.
En aquests petits pobles i en les masies, la vida era dura, i no sols per les malalties amb les quals s’havien d’enfrontar, sinó també per la lluita per la supervivència. Una lluita que calia fer-hi front un dia i un altre, i un altre. Treballar la terra, esperar si la collita serà bona, estar pendent de les pedregades, sequeres o inundacions que la puguin malmetre. Uns anys en què els únics adobs eren els fems dels animals, o els formiguers, que ben poca cosa feien. Viure dels animals que poguessin tenir, del bosc, de la caça. I sempre treball, molt treball. I no ens oblidem del treball dels infants. I els fills havien de cuidar dels pares quan aquests es feien grans, perquè aquests ja no tenien medis per viure, ja que no podien treballar. Però pocs arribaven a molt grans. En molts casaments, els pares dels nuvis ja consten que han mort.
A través dels documents parroquials podem veure part d’aquestes vides feixugues i difícils, però també moments de felicitat i alegria, quan hi ha un casament o un naixement, o els moments en què celebraven festes, i podem veure també la relació estreta entre els veïns, i entre les diferents famílies.
Nosaltres i les generacions que ens han precedit
Que lluny són aquestes vides de les nostres, i alhora que pròximes que són. Les nostres amb més comoditats, amb aigua i llum, amb metges i hospitals, amb neveres plenes, amb bona roba i bon calçat, amb estufes i calefaccions, amb bones escoles i universitats, amb vacances i seguretat social, amb cotxes i avions, amb tractors, màquines de segar i adobs .... però també hi ha malalties que no es curen, accidents de cotxe que destrossen a les famílies, el consum de drogues ... I els sentiments no deixen de ser els mateixos: d’alegria i de felicitat, de desesperació i dolor, d’amistat i generositat, d’enveja i traïció, d’angoixa i por ... Tots aquests sentiments ens uneixen amb la gent que ens han precedit en el temps. Potser els homes no hem canviat tant com ens pensem.