Joan Teruel

Foto: Aquí, amb dues someres

Avui hem anat a veure el Joan a Plans de Ferran. El dia és esplèndid: un cel molt blau i cap núvol. Prop de la casa, un llorer immens, unes figueres, cada una brotant al seu ritme, algun cirerer, uns lilàs, i unes tulipes plantades no fa molt.


Plans de Ferran: prop d’Argençola, La Pobla, Aguiló i Sta. Coloma de Queralt. Es tracta d’una finca molt gran amb masies que eren antigues masoveries, comprada entre finals del segle XIX i començaments del XX pel besavi de l’actual mestressa, l’Anna Maria Humedas. L’Anna Maria, nascuda als anys 20, encara hi puja, i viu a la casa construïda pel seu pare els anys 1017-20. La casa és coneguda amb el nom de la Torre, i destaca per tenir l’aspecte d’una gran masia amb dues galeries laterals.

Per la transcripció: Montse Rumbau

Foto: La Torre

Quan arribes a Plans de Ferran, el que més crida l’atenció és la tranquil·litat que hi ha. No sents sorolls de cotxes, ni de motos, ni de gent, ni sents cap mena de música. Tot és quietud, tot és plàcid. Al Joan li diuen si no es posa música quan passa tantes hores pel bosc, però justament el que a ell li agrada és el silenci, perquè així pot escoltar els sorolls del bosc.

Foto: El Joan Teruel

El Joan explica que ja es poden veure algunes orquídies salvatges florides, i ens endinsem en un bosc proper. Està net, el Joan l’ha netejat i ha deixat un camí força ample per poder-hi passar còmodament. Passegem atents al què el bosc ofereix, i a les explicacions del Joan. El més fàcil de veure: el romaní i el timó –farigola pels barcelonins- tant un com l’altre estan florits, enguany tot sembla que s’ha avançat, perquè el timó sempre floreix per aquestes contrades més tard. És típic, o ho era, anar a buscar el timó el dia de Corpus o pels voltants d’aquest dia. El timó sempre és molt discret, les mates són baixes i no acostumen a ser molt extenses, mentre que el romaní fa unes mates més altes i més grans i amb la seva flor blava no passa gens desapercebut.

Seguint el camí, veiem un fons amb uns arbres florits. Aquest fons respon a una antiga pedrera, i els arbres són, segons ens explica el Joan, uns perelloners, una classe de perers, uns arbres dels que en sents a parlar a la gent gran. El sol il·lumina les flors que destaquen amb la foscor dels pins i amb els camps tan verds amb què limita el bosc per aquest cantó, perquè enguany el sembrat està molt verd i molt espès, com pocs anys es veu per aquestes dates, gràcies a la pluja que ha estat molt generosa.


Continuem pel bosc i trobem algunes orquídies, una té una floració molt espectacular, però ja està una mica passada, de totes maneres el Joan la té retratada amb tota la seva esplendor. I en trobem unes altres molt més discretes, amb una floració que quan les veus no diries mai que és una orquídia. Dues d’aquestes s’assemblen molt, però són diferents, encara que no les sé pas distingir .

Foto: L'entorn

El problema, explica el Joan, són els senglars, que resulta que se les mengen. Vaja! I perquè es mengen les orquídies? Doncs sembla que perquè es mengen tot el que troben, melons o síndries dels horts, i les orquídies del bosc. I, clar, com que ara són una plaga, doncs arrasen amb tot. Vaig sentir explicar no fa molt, que un pagès estava llaurant un camp no molt lluny de Sta. Coloma, i sentia un soroll darrere del tractor, i cada vegada el soroll era més fort, finalment es va girar i es va trobar una manada de més de 20 porcs senglars que l’anaven seguint. Ostres! Des de llavors m’ho penso dues vegades abans d’entrar en un bosc, i encara més s’hi ha caçadors a prop, perquè si n’hi ha algun de ferit, aleshores sí que són perillosos. Fa uns anys van anar una colla de caçadors de la zona a caçar-ne, eren prop de Pontils, un d’ells feia temps que no hi anava i no en tenia gaires ganes, però el van convèncer. Aquest es trobava en un lloc concret esperant per si venia algun senglar, i sí que en va venir un, però estava ferit i el va atacar. No va tenir temps de disparar, i el senglar se li va abraonar, va quedar malferit i va estar molt greu.

Foto: Són delicades i fràgils les orquídies

Però de senglar no en veiem cap, diuen que surten cap al capvespre. Sí que veiem dos ruquets, mare i filla, dos ruquets dels anomenats del país. Estan en un tancat immens, d’unes quantes hectàrees, amb un bosc també netejat pel Joan, on també hi ha orquídies. Quan el Joan en veu una la protegeix amb un seguit de branques de pi perquè no la trepitgin. Quan hi hem entrat els ruquets han vingut de seguida i ja no ens han deixat en cap moment, ens anaven seguint tota l’estona, i si no avançàvem, ens empenyien amb el cap, i els agradava que els anéssim acariciant. Des del bosc, també veus els sembrats, i més enllà, dalt d’un turó,  Argençola.

Foto: "Més enllà, dalt d'un turó, Argençola".

Finalment, hem anat a veure els troncs i les fustes d’arbres que té el Joan. En coneix moltíssimes, tant les d’aquí com d’altres països, perquè fa molts anys havia treballat amb fustes i n’importava de fora. I a més de les fustes està envoltat, o quasi submergit,  de llibres d’arbres, de boscos, de flors, de paisatges, de botànica, d’ocells, d’altres animals ... d’aquí i de tot el món, la majoria en anglès, i té també quantitat de treballs en els quals ha participat, tant aquí, com en altres països.


Foto: L'afició del Joan.

És un plaer passejar pel bosc amb el Joan, i escoltar tot el que explica. Sempre dic que el Joan és com una enciclopèdia de la natura ambulant, i al seu costat sempre aprens coses.